“Cal trencar la visió que només defensem gran empresa i funcionaris”

BarcelonaCamil Ros (Vallromanes, 1972) s’estrena en el difícil paper de substituir Josep Maria Àlvarez al capdavant de la UGT de Catalunya. Ell és un sindicalista de base, cofundador de la branca de joves de la UGT (Avalot) als anys 90 i que ha fet carrera al sindicat treballant els últims anys colze a colze amb Àlvarez.

La gent el percep com un cadell d’Àlvarez. Això és bo o dolent?

Ell és insubstituïble i ha marcat un lideratge molt fort tant a nivell intern de la UGT com a nivell de país a Catalunya. Té un mestratge important i és el meu pare sindical, perquè fa 18 anys que treballo amb ell. Els pares i els fills ho són sempre, però els fills també creixen, i ara ens toca a una altra gent afrontar una nova etapa que serà de canvis però també de mantenir el seu llegat.

Per què s’ha creat la figura del president del sindicat, que ocupa Matías Carnero? ¿Calia pacificar alguns sectors que no veien clar el lideratge que vostè encarna?

Es va decidir en clau de cohesió interna, pero el Matías i jo mai hem competit ni hi ha hagut batalla. Amb el colideratge demostrem que la pluralitat és virtut, i ara tenim una nova direcció encapçalada per dues persones que venim d’orígens ideològics i polítics diferents sense que això sigui motiu de conflicte. Crec que s’ho haurien d’aplicar els partits, perquè tots els que han obert el meló de la pluralitat s’han acabat trencant. El resultat de l’actual procés català, sigui el que sigui, haurà de ser amb cohesió social.

¿El seu passat com a membre de les JERC ha pesat en la campanya de portes endins de la UGT?

Molta gent veu amb normalitat el meu origen. Si sóc secretari general és perquè el meu ista és el de sindicalista, i això és exemple de país i de normalitat democràtica. Altres qüestions polítiques queden fora d’aquest àmbit i tot el discurs sobre la deriva independentista de la UGT va ser una campanya per evitar que el Pepe [Josep Maria Àlvarez] liderés el sindicat a Espanya. Ara que ha guanyat, tot això s’ha desinflat.

Arriba al càrrec en un moment de desencís envers els sindicats tradicionals, de classe, com la UGT.

Hi ha desencís perquè no se’ns coneix. Jo no vaig conèixer els sindicats fins als 23 anys i vaig veure que no tenien res a veure amb la imatge. Reconec que una part del problema és nostre quan se’ns percep com que només defensem la gran empresa i el sector públic, i cal trencar aquesta visió. Però també hi ha l’altra veritat: els sindicats molestem i alguns poderosos ens volen febles.

¿La reforma laboral és la prova de l’afebliment sindical?

Estem defraudats per com ha anat la crisi, pels drets perduts i les reformes laborals imposades. Però sense la pressió que hem exercit, com estaríem? Hi ha la sensació que hem desaparegut, però no és cert, i és la percepció que cal canviar.

Quina estratègia seguirà per revertir aquesta visió?

L’acció sindical no es fa a la rambla del Raval [la seu central] sinó al territori i a les empreses, que és on hem de focalitzar els recursos. Hi ha el mite que vivim de subvencions, però el 82% del pressupost de la UGT de Catalunya són ingressos propis, i espero que en el pròxim congrés, o d’aquí dos, puguem dir que tenim autonomia econòmica.

Quins eixos són prioritaris en l’acció sindical dels pròxims mesos?

Hi ha d’haver una ofensiva sindical per apujar els sous i, si les patronals no hi entren, hi haurà conflicte. L’altre objectiu seran les empreses de serveis integrals. Si als 90 vam lluitar per evitar que treballadors d’ETT cobressin un 25% menys que els que estaven en plantilla, ara toca fer el mateix amb aquestes empreses gràcies a la força que la reforma laboral va donar als convenis d’empresa.

L’atur cau i l’ocupació creix. ¿La crisi es pot donar per acabada?

Vam pensar que després de la greu destrucció d’ocupació, la gent trobaria una feina que, encara que fos temporal, permetria arribar a final de mes. Però no està sent així, i això pot cronificar la pobresa. Els majors de 55 anys aturats difícilment trobaran feina, i els joves segueixen marxant. Això no és propi d’un país pròsper.