La decadència d’Europa en tres capítols

Cap d’EconomiaEn només mig any han esclatat a Europa tres escàndols que aparentment no tenen res en comú: BPA, FIFA i Volkswagen. Però sí que tenen similituds. Més enllà del seu origen nítidament europeu (Andorra, Suïssa i Alemanya, respectivament), aquests casos tenen un altre depriment punt en comú: tots tres van ser destapats per les autoritats dels Estats Units. Depriment no perquè els hagi descobert un país en concret, sinó per la mostra de fragilitat que ha demostrat el Vell Continent, incapaç de revelar uns secrets que no està gens clar que no conegués.

De teories de la conspiració en trobarem tantes com vulguem. És possible que l’ofensiva dels EUA contra Joseph Blatter, l’històric dirigent de la FIFA, s’iniciés com a resposta a la derrota de la primera potència mundial com a seu d’un Mundial de futbol. Però, ¿a qui li importa? Alguna teoria de la conspiració hi va haver també en el cas de la Banca Privada d’Andorra, però sense gaire fonament. D’altres especulen que l’escàndol Volkswagen és una reacció americana als obstacles que està posant la Comissió Europea a alguns dels gegants nord-americans d’internet. ¿Realment ens importa? El que preocupa és que les emissions d’òxids de nitrogen, que Volkswagen manipulava, provoquen morts (només als Estats Units causen unes 58.000 defuncions cada any, segons The Economist ). I, tot i que el frau s’hagi descobert a Amèrica, la màxima víctima del gegant de Wolfsburg ha sigut Europa. Dels 9,5 milions de vehicles que el grup Volkswagen va vendre amb el motor trucat, vuit milions es van comercialitzar a Europa. Ningú ho sabia?

Com descrivia Carme Colomina recentment a l’ARA, Volkswagen és l’empresa automobilística que més diners es va gastar l’any passat a fer de lobi a la Comissió Europea. L’empresa té 43 persones treballant en aquesta tasca a Brussel·les i l’any passat s’hi va gastar 3,5 milions d’euros. El conjunt de la indústria automobilística s’hi va gastar 18 milions. Compte: fer lobi no és necessàriament dolent. Però és part d’un joc delicat, i cal anar amb compte per no traspassar les línies vermelles del sentit comú, la primera de les quals és no perjudicar els ciutadans. Que els tests de consum i contaminació fossin literalment una broma era una línia vermella. Se sabia i ningú no hi feia res. Hi havia trampes tolerades, com per exemple que els cotxes passessin les proves amb el motor en mode economy per consumir menys. Qualsevol que compri un cotxe sap que el consum real no té res a veure amb el que indica el fabricant al concessionari.

Hi ha hagut molt soroll arran del cas Volkswagen, però les úniques veus realment rellevants que hem sentit són tres: la primera és la de les autoritats nord-americanes, que preparen una multa. La segona, de la mateixa companyia, que ha dit que esmenar l’error “serà dolorós”, sense revelar què vol dir exactament això. I la tercera veu és la de la fiscalia alemanya, que investiga el cas.

Què ha dit Europa? Res. Ni investiga, ni preveu sancions, ni res. Estem parlant de la Unió Europea, la primera potència econòmica mundial, generadora d’un 23,7% del PIB global, per sobre del 22,2% que aporten els Estats Units. ¿És normal que calli quan un frau afecta directament vuit milions dels seus ciutadans?

Disfuncions

Que a la Unió Europea hi ha disfuncions no és un secret. Per treure-hi importància, sovint es mira enrere per veure com s’ha progressat en la construcció europea durant la crisi. “Europa només avança quan està al precipici”, es diu. Però, mentrestant, haurem de seguir tenint com a president de la Comissió Europea la persona que va dissenyar el sistema perquè desenes de multinacionals eludissin impostos a Luxemburg, un paradís fiscal en tota regla. Això sí: legal i acceptat. Si això no és decadència, s’hi assembla molt.

La diferència entre un país que funciona i un que fracassa és la qualitat de les seves institucions. Molts llibres que ho demostren, però especialment dos: Civilización, de Niall Ferguson, i Por qué fracasan los países, de Daron Acemoglu i James Robinson. La conclusió és clara: sense qualitat institucional només hi ha el fracàs. La Unió Europea podria ser un dels millors projectes polítics mai vistos, però de moment s’està quedant a mig camí. Mirem atentament: podríem estar assistint en directe al fracàs d’un magnífic experiment.