Publicitat
Publicitat

ANÀLISI

El poder ocult que governa Espanya

Una nebulosa de tècnics de l’Estat impregna tota l’administració fins a bloquejar-la quan li convé

Conversa amb un dels líders empresarials catalans amb pes a Madrid. L’experiència a la capital d’Espanya li permet conèixer els seus laberints com pocs catalans, i la xerrada acaba derivant en una explicació de com funciona l’Estat. “Els polítics d’aquí -proclama amb rotunditat- no tenen ni idea de com funciona el poder a Madrid. Van amb el lliri a la mà. Allà mana una tecnoestructura brutal”. Aquest mateix empresari explica com havia pactat amb el partit del govern unes esmenes a una llei, però uns dies després es va trobar que “els de la tecnoestructura van tombar les esmenes”. “La tecnoestructura té més poder que els ministres”, sentencia.

Per a qui no hi estigui acostumat, el panorama que dibuixa és inversemblant. ¿Tècnics de l’Estat tombant coses que ordena un ministre? D’exemples, n’hi ha molts.

Trobada recent amb un organisme supervisor. La conversa acaba desembocant en aquesta mateixa qüestió. “La tecnoestructura ho domina tot”, lamenta un dels directius. “L’administració espanyola està plena de tècnics. Tots aquests tècnics eren les elits del franquisme i no han digerit que això ara és un estat de les autonomies de tipus quasi federal. En la transició a la democràcia van arribar a un pacte tàcit amb l’Estat, en què van dir: «Nosaltres us deixem, als líders polítics, el vostre espai de discrecionalitat política [mentre diu això separa un parell de centímetres els dits polze i índex per indicar que, en realitat, és un espai molt petit], però nosaltres pilotem la resta»”.

El relat, més esfereïdor si es té en compte que qui l’explica coneix la qüestió molt a fons, prossegueix: “Els pitjors són els interventors, que són a tot arreu. Els interventors, com que estan escampats per tots els racons de l’ administració, viuen de tenir informació de tothom, i poden paralitzar l’Estat si volen. Després dels interventors vénen els advocats de l’Estat i els inspectors d’Hisenda... els economistes de l’Estat no manen tant perquè estan menys organitzats. Però la resta no fan més que socialitzar-se junts tot el dia: fan dinars, sopars, organitzen campionats de golf... passen tot el dia junts, i es protegeixen entre ells. Bloquegen el que no els agrada. I es blinden els privilegis: quan algú vol que els interventors d’un organisme determinat cobrin menys, entre altres coses perquè no cobrin més que el president d’aquell organisme, ells ho impedeixen”.

Hi ha hagut persones que han intentat restar poder a aquesta tecnoestructura, però han fracassat amb estrèpit. Per exemple, Jordi Sevilla, exministre d’ Administracions Públiques en l’era de Zapatero. Sevilla va crear una cosa anomenada AEVAL, una agència estatal de polítiques públiques nascuda el 2006 per tutelar l’administració i obligar-la a ser transparent. Poques persones recorden l ’AEVAL, però, per sorprenent que sembli, encara existeix. El seu objectiu, s’explica a la web, és implantar “un nou model de gestió pública” basat en la “responsabilitat, eficiència, participació, obertura i coherència”. L’AEVAL és el símbol de com funcionen les coses a l’Estat: arriba un ministre amb decisió, la tecnoestructura li diu que sí a tot, passen els dies i aquell projecte ambiciós cada cop ho és menys i, finalment, l’organisme simplement sobreviu als llimbs, potser per vergonya d’eliminar-lo. Els projectes sovint no moren sinó que queden bloquejats, i així se’ls acaba la vida. Això passa també en altres administracions autonòmiques, com la catalana, però a l’Estat el poder de bloqueig és molt superior, ja que la tecnoestructura estatal influeix i decideix en temes més importants.

De vegades, però, la tecnoestructura liquida els projectes a plena llum del dia. Un cas clar va ser el traspàs de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, una qüestió que semblava que s’inclouria en l’Estatut del 2006. Tot i que semblava que Zapatero ho acceptaria, finalment va emergir un bloqueig ocult que va impedir el traspàs. És el mateix obstacle inexplicable que té avui dia el corredor mediterrani. Un empresari vinculat amb el projecte assegura que ni la ministra de Foment sap explicar el motiu dels endarreriments. És la tecnoestructura en la seva esplendor.

Per acabar, una conclusió. Aquestes deficiències administratives, i fins i tot democràtiques, no apareixen per art de màgia ni perquè en un territori les persones siguin millors o pitjors. Són el resultat d’una consolidació de males pràctiques i de la inexistència d’elements de control sobre l’administració i de contrapesos en el sistema polític. La pregunta és, ¿ho té clar qui vol construir una república catalana?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT