Crítica de TVJosep Cuní, el promotor de l’exitós combat entre Oriol Junqueras i José Manuel García-Margallo, va voler repetir dilluns al vespre a 8 al dia de 8TV una vetllada de dimensions similars. Aquesta vegada, però, la nit no va ser tan lluïda tot i alguns cops puntuals per a qualsevol de les dues bandes. Aquesta vegada repetia Junqueras, defensant el seu títol de gran contraargumentador, enfrontant-se a l’exministre Josep Borrell.
Borrell és antitelevisiu: lent, feixuc, displicent i amb unes formes de conferenciant antic. Junqueras hi va anar amb un excés de confiança: un pèl sobrat per passar-hi l’estona i va pecar de massa èpica i poques dades per rebatre els arguments de Borrell. Al vicepresident econòmic se li va notar un neguit creixent a mesura que avançava la discussió.
Cuní es va mantenir en una dimensió invisible. Només va haver d’introduir el cara a cara, donar pas a publicitat i acomiadar el programa. Un rol purament funcional que s’ha d’agrair perquè dóna autenticitat a la discussió. La realització va ser d’una austeritat màxima: pantalla partida i els dos interlocutors en pla mitjà. La paraula com a element essencial del fet televisiu.
El problema és que la batalla d’arguments es va centrar a intentar destruir la credibilitat del rival, fins al punt que la discussió consistia en un seguit de negacions sobre allò que havien dit en el passat i no en el que deien en aquell moment. Junqueras: “Com que vostè no sap respondre al que jo li dic, vostè s’inventa el que jo he dit i replica la seva invenció”. “Jo no m’invento res, senyor Junqueras”, deia l’altre. “Déu n’hi do”, ironitzava el primer.
Borrell també feia servir el sarcasme per evidenciar l’esterilitat de la conversa: “És un debat interessantíssim perquè no hi ha cap punt d’intersecció entre un costat i l’altre”, deia. Cada vegada que l’exministre li recordava frases del passat, Junqueras es desesperava: “Però quina mania a fer-me dir el que jo no he dit!” I Borrell: “És que el que diu ara aquí és diferent del que vostè ha dit abans!” Diàleg de sords que portava a un desconcert de l’espectador perquè al final no sabia a què atenir-se, quines frases eren certes i quines dades fiables. Una guerra de declaracions. Borrell s’havia dedicat a recopilar frases antigues de Junqueras i Junqueras, mancat de dades en algunes ocasions, es trobava que havia de llançar pilotes fora apel·lant a la fe, la confiança o al “ja ho veurem”.
El cara a cara Borrell-Junqueras va generar més expectatives que resultats. Al final, però, vam veure ballar els dos púgils i presumir de joc de peus. També un excés d’esquivades i molt pocs ganxos i crochets d’aquells que fan mal de veure.
Ara bé, Josep Cuní s’ha convertit en un bon promotor de combats polítics a dues bandes al ring de 8TV. La vetllada no sempre és contundent ni trepidant, però com a mínim el gènere entreté l’audiència.
