El sobiranisme i el 9-N: on és el sostre?

Un dels interrogants posteriors a les votacions de diumenge és si el sobiranisme ha tocat sostre. Dit d’una altra manera, és la xifra d’1,8 milions de vots el sostre al qual es pot aspirar? Tot i no considerar-la important en un principi, els actors anticonsulta s’han apressat a donar-li una importància sobtada i a assenyalar que amb 1,8 milions de vots no es guanya un referèndum d’independència. Es pot fer aquesta extrapolació de les votacions de diumenge?

És important indicar, en primer lloc, que si hi hagués un referèndum “oficial”, les condicions –la pregunta, el cens, la publicitat...– serien molt diferents, la qual cosa fa difícil la comparativa. Ni el paper de la Generalitat ni el de l'Estat se situarien en els mateixos paràmetres. No obstant això, en podem intentar fer una primera aproximació.

En primer lloc, és lògic assenyalar que, per qüestions matemàtiques, és l’opció del no la que té més camp per progressar en termes de vots. El boicot a la consulta de diversos partits o la insistència a no voler pactar una consulta legal han empès un gruix considerable de gent a quedar-se a casa. En els referèndums d’independència que s’han celebrat fins al moment la participació rarament baixa del 80%. Si això fos així, bona part de la gent que hauríem de sumar a la consulta serien partidaris del no, simplement per una qüestió matemàtica. Tot i que la distribució territorial del no és molt semblant a la dels vots cap als partits unionistes, en alguns municipis seria clarament esperable que l'oposició a la independència creixés.

De nou, però, s’ha tocat sostre? Una simple lectura de les dades ens indica que no. Hi ha 513 municipis –el 47,7% del total– on el nombre de vots sí-sí de diumenge va ser superior a la suma de vots d’ERC, CiU, CUP i Solidaritat –si hi afegim ICV, la xifra baixa a 452–. Això indica que, a més de la meitat de municipis, el sí-sí no ha arribat a assolir les xifres del que es podria considerar com a públic “potencial”. Aquests municipis són de dues característiques: 1) De gran població, la majoria dels quals tenien diumenge pocs col·legis electorals. 2) També es tracta de municipis rurals de l’interior o de zones on s’han mobilitzat menys.

Ara bé, una hipòtesi que les votacions del 9-N deixa a l’aire és la influència de la franja del sí-no en unes votacions oficials. Amb més de 230 mil vots, el sí-no va rebre un suport més alt del que algunes persones esperaven i podria ser signe de diverses preferències: des de la voluntat d’obtenir un estat federal a una manera d’evitar comprometre’s amb cap opció forta. La distribució del sí-no a nivell territorial indica que està repartit de forma força aleatòria, la qual cosa suggereix l’existència de diferents perfils sí-no.

Amb tot, les dades no ens indiquen pas que el sostre s’hagi pogut assolir. L’augment de la participació en un referèndum “oficial” empenyeria lògicament a l’alça aquesta opció. No obstant això, les dades també ens suggereixen que encara hi ha partit i que molt probablement, com acostuma a passar, hi ha una franja central de l’electorat que, a dia d’avui, encara té un cert grau d’indecisió o no ha acabat de fer el pas, cap a un costat o cap a l’altre. La direcció que prengui aquest votant dependrà de molts factors, entre els quals la pregunta –serà binària?–, l’oficialitat d’una consulta o la sempre inestimable ajuda del govern espanyol.