Publicitat
Publicitat

REPÀS D'ESTIU

L'edició estiu de l'Ara.cat recupera cada dia un dels articles d'opinió que han tingut més ressò

Benestar, mentides i finançament

"Darrere de totes aquestes protestes que ara sovintegen s'hi amaga hipocresia. A voltes es defensen interessos directes. D'altres, simple comoditat". Article publicat el 15 d'abril

Si viatgen entre Sant Feliu de Codines i Moià travessaran, en 18 minuts, un territori d'uns 14.000 habitants -menys, si hi compten els que només hi viuen entre setmana-. En aquesta àrea hi ha quatre poliesportius coberts, més altres de descoberts. També hi trobaran 17 centres d'ensenyament (13 de públics, alguns amb poliesportiu cobert propi). Aquesta imatge és normal a Catalunya. I molts pensaran que tot plegat forma part de l'"estat del benestar". Jo considero que constitueix un menyspreu absolut vers la hisenda pública. Un atemptat a la democràcia social de dret. No crec que la meva opinió sigui estrambòtica. Cap dels països que ens envolten, i que són més rics que nosaltres, ha comès una bogeria d'aquestes dimensions. Una excentricitat que, quan la comet Andalusia, critiquem.Tot emulant Goebbels (repetir una mentida fins que sembli veritat), i amb el suport de TV3, s'està escampant la idea que les retallades que fa la Generalitat tenen un rerefons ideològic i pretenen desballestar l'estat del benestar.

Massa mentides. M'explica un amic que treballa en un important hospital, i al qual li han reduït el salari un 5%, que ha costat anys convèncer metges i auxiliars perquè, tal com fan a Alemanya, s'esterilitzi i es reutilitzi determinat utillatge de quiròfan, en lloc de llençar-lo cada cop. També m'assegura que el sistema sanitari català pot aguantar retallades superiors a les actuals, sense que el servei al pacient se n'hagi de ressentir. Perquè darrere de totes aquestes protestes que ara sovintegen s'hi amaga hipocresia. A voltes es defensen interessos directes. D'altres, simple comoditat (no voler tornar a la cultura que se sustenta en l'hàbit d'apagar el llum d'una habitació quan no hi queda ningú; no pas per salvar el planeta, no, sinó perquè els diners no s'han de llençar). Per això és ofensiu que ara es generin manifestacions d'empleats que em recorden el xantatge d'estil Los Soprano : "És molt maco això de què gaudeixes. Seria una llàstima que, per culpa d'algun desaprensiu, un incendi s'ho endugués tot". Encara que veig difícil enganyar el contribuent. La població sap que als serveis de salut i d'ensenyament s'hi ha implantat, de fa anys, la cultura del malbaratament.

Finançament proporcional. Per mantenir aquesta bogeria (fragmentació excessiva d'instal·lacions, actuacions municipals innecessàries, ús irracional dels serveis públics, etc.), les administracions s'han endeutat en excés. Mirin, l'estat és com una família. Si no té prou diners per fer una cosa, demana un préstec. El gran error és demanar-lo no pas per superar una situació transitòria o per fer grans adquisicions puntuals (una casa, un cotxe, etc.), sinó per mantenir el "ritme de vida". Els que han governat fins ara han fet això: demanar préstecs per poder seguir vivint com no ens tocava. L'estat del benestar no és un dret natural. L'estat del benestar té la mida de la butxaca del país. Hi ha països que poden fer determinades coses perquè generen prou recursos i d'altres que, com que no en generen, no poden. Els catalans han de començar a comprendre que el nostre estat del benestar no pot ser com el dels escandinaus. I no perquè allí hi faci més fred. Sinó perquè hem renunciat a treballar com ells.

Demanar perdó. Com deia, per poder viure com no ens corresponia, els governs s'han endeutat en excés. Per interessos electorals, per por a una població malcriada, per manca de coratge davant el corporativisme... Per comoditat. S'ha comès una greu injustícia: s'han compromès els recursos econòmics de les futures generacions. Un egoisme social sense precedents. Als deutes particulars dels pares només s'hi pot renunciar si es renuncia al bé heretat (si no es vol continuar pagant una hipoteca heretada, s'ha de renunciar a la casa corresponent). El mateix succeeix amb els deutes dels països: només es pot renunciar al deute públic heretat si es renuncia a viure-hi. O emigres o, si et quedes, el pagues. Volen indignitat més vergonyant? Hauríem de començar a pensar com demanarem perdó per això. Menys progressisme de disseny, preocupats pel futur del planeta i per conceptes difícilment mesurables, i més centrar-nos en dèficits econòmics perfectament quantificables avui que poden provocar que la propera generació hagi de viure pitjor que nosaltres.

Hi ha marge per estalviar diners sense que s'hagin de produir les degradacions de servei amb les quals ens amenacen determinats empleats públics. Jo demanaria al Govern que fes una campanya publicitària crua com la que, a voltes, es fa per als accidents de trànsit. Una campanya que ens expliqués, per exemple, quants morts de càncer i d'altres malalties greus han tingut lloc l'any passat per culpa d'un diagnòstic tardívol. I tot per no disposar de prou recursos, que han estat malbaratats per l'individu que es visita per refredats cada dia a urgències, o per l'ajuntament de torn. Quantifiquin-ho i expliquin-ho, sisplau. Als nostres fills els corre pressa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT