El Barça dels ritmes i els punts d’inflexió

BarcelonaExplica un amic de la grupeta -el nom amb què s’identifica la colla d’amics amb qui queda Luis Enrique per sortir en bicicleta- que l’actual entrenador del Barça és molt metòdic quan surten a fer quilòmetres. “Es posa a roda i mesura el seu desgast”, analitzava el company de sortides en un reportatge de fa uns mesos de Sergi López-Egea a El Periódico. L’asturià, a diferència del seu segon Juan Carlos Unzué, que habitualment és qui marca el ritme i es posa a tirar al capdavant del grup, busca la millor cadència, gestiona les cames, va fent des de l’ombra. Potser, involuntàriament, és el mateix que li passa al seu Barça, que triga a encarrilar les seves victòries, com si necessités els primers compassos per adaptar-se al recorregut i llegir el millor moment per canviar de velocitat. L’equip ha marcat el doble de gols en la segona meitat que en la primera i, en concret, té quatre vegades més bona mitjana en l’últim quart d’hora de partit (0,8 gols per partit) que en el primer (0,2).

“Què voleu? ¿Que comencem guanyant 0-3 cada partit?”, deia irònic Luis Enrique dissabte des del Martínez Valero. I aprofundia: “Això és molt complex, és lògic i normal que costi més al començament. El rival està fresc, amb els conceptes defensius clars, i això implica dificultat”.

Dues parts diferents

Des del principi de temporada, l’asturià ha semblat que té molt clar que el partit dura 90 minuts i que no tot pot moure’s en una linealitat des del xiulet inicial. En moltes jornades, el seu Barça ha deixat sensacions contradictòries abans i després del descans. En uns casos, ha embrutat un gran rendiment amb un tram final dubtós i insegur i, en d’altres, ha capgirat una dinàmica negativa de 45 minuts fluixos.

A Elx, la història es va repetir, com anteriorment s’havia viscut, per exemple, contra el Granada al Camp Nou, i l’equip ho assumia com una part més del joc i del desgast. “No hem perdut el control de la pilota, hem sigut consistents i, amb el pas dels minuts, han arribat els gols”, apuntava Marc Bartra, mentre que Neymar reconeixia que, després del gol, tot va sortir més rodat: “Vam poder desplegar el nostre futbol des de llavors”.

Algunes estadístiques confirmen aquesta percepció del directe. Després d’un primer temps amb només dos xuts fallats per Jordi Alba i Messi abans del gol de Piqué, el Barça va triplicar el bagatge ofensiu a la represa, amb cinc gols i quatre rematades més que no van veure porteria. Però fins a l’expulsió de Fajr, la cosa continuava sent un partit de llarg recorregut. “Estic satisfet amb el global del partit”, sentenciava l’entrenador.

Va costar arrencar, com quan de cop i volta la carretera, en un recorregut que semblava pla, comença a fer pujada, però l’equip va acabar l’ascensió com un tro. Amb ganes de més. És el que li passa en els dos períodes, de fet. El tram que va del minut 15 al 30 és el que més se li encalla, però resol moltes coses abans del descans, quan va marcar Piqué. Entre els minuts 30 i 45 marca 0,6 gols, el doble que en els anteriors parcials (0,2 i 0,1). La maquinària entra en calor després del pas per vestidors, on els futbolistes reben les correccions dels tècnics (dels que veuen el partit a peu de camp i dels que s’ubiquen en posicions més elevades de l’estadi). Les xifres creixen gradualment: 0,4 gols en el primer quart d’hora del segon temps, 0,6 entre els minuts 60 i 75, i 0,8 en l’esprint final. Les dades contrasten amb les del Madrid, més estable en tots els parcials. Als blancs, de fet, els costa més arrencar immediatament després de la pausa però acaben, també, amb força les seves parts.

Tot plegat ha ajudat a acumular golejades, quan els rivals ja estaven vençuts. Rendits. Sense comptar els 8 gols que va fer a l’Osca, el Barça ha creuat la barrera dels sis gols en dues ocasions (davant el Granada i l’Elx), cinc cops la dels cinc i quatre la dels quatre. Dissabte els protagonistes de la festa golejadora van ser Messi i Neymar, autors del 65% dels gols de l’equip. Els dos cracs s’entenen cada cop més, han guanyat complicitat dins de l’àrea i, com es desprèn de l’anàlisi dels seus gols, encaren a porteria amb les idees clares. Amb calma, amb llum. L’argentí prefereix el remat ras, a l’esquerra, un racó que va triar també en el penal. És el destí que agafen gairebé totes les accions que Leo afronta venint des de la dreta, mentre que opta per un remat llarg, al pal contrari, quan s’acosta al porter escorat des de l’altra banda. El brasiler, en canvi, alterna més definició als dos pals i acostuma a trobar situacions de xut després de conduccions en diagonal. Per tot això, és lògic que el Barça sigui l’equip de la Lliga que més xuts concentra des de dins de l’àrea (58%).

Solvència sota pals

Però, en paral·lel a l’encert golejador, l’equip continua destacant per la seva fiabilitat defensiva. Els 9 gols en 20 partits que ha encaixat Bravo el situen amb una mitjana baixíssima (0,45), només superada per Neuer al Bayern Munic (4 gols en 17 partits, mitjana de 0,24). La del xilè és la mateixa efectivitat que llueix Buffon al seu Juventus. A Anglaterra, el més solvent és el Southampton (16 gols en 22 duels, mitjana de 0,73), i a França, el Saint-Étienne (13 en 22, i mitjana de 0,59).

Aquest aspecte, de fet, és un dels que més satisfà el cos tècnic, que pot presumir de ser l’equip que menys xuts a porteria concedeix al rival (7,2 per partit). I en aquesta gestió madura dels partits, deixant-los avançar sobre la fatiga de l’adversari, no encaixar gol és determinant per estar sempre ben viu en el tram final. Ho va ser especialment, per exemple, contra el Vila-real i el València. Després de més de sis mesos de competició, només el París Saint-Germain i el Madrid han pogut marcar més d’un gol al Barça, que aquells dies va encaixar-ne tres.

Reacció en el millor moment

I és que aquest Barça ha demostrat que té respostes per als moments crítics de la temporada, en la qual ha viscut dos punts d’inflexió. Després d’encadenar les derrotes del Celta i el Madrid en Lliga, amb l’ensopegada europea a París relativament recent, l’equip va reaccionar i va entrar en una dinàmica d’onze partits sense perdre, una ratxa que només va esquitxar l’insípid empat sense gols de Getafe. S’havia criticat un model que, fins aleshores, funcionava amb aparents garanties, però l’equip es va refer per tancar l’any amb noves sensacions, bon rendiment i millors resultats.

Però la primera jornada del nou any va canviar el rumb, per culpa d’un autogol de Jordi Alba al primer minut que va condemnar el Barça a una derrota impotent davant la Reial Societat. L’1-0 a Anoeta, amb Messi i Neymar a la banqueta per decisió de Luis Enrique, va obrir la caixa dels trons. La setmana posterior van obrir-se infinits debats, amb l’absència de Messi a l’entrenament obert per una gastroenteritis, l’anunci d’eleccions anticipades de Josep Maria Bartomeu i una sèrie de tenses rodes de premsa del tècnic per aclarir possibles problemes de vestidor. La resposta de la plantilla va ser contundent: l’eliminatòria de vuitens de Copa resolta, amb golejada a l’Elx, i cop de puny a la taula davant l’Atlètic de Madrid en Lliga. Avís i pressió al Madrid i missatge clar de compromís del grup.

Tots van a roda, el ritme és bo, la meta és clara. “La victòria ens reforça, és un reflex del que és aquesta plantilla, i del que serà aviat”, anunciava Luis Enrique. Com en els partits, com en les sortides en bicicleta, prepara un rush final.