Dani Alves juga tal com viu fora del camp
Cap d'EsportsDeia aquesta setmana Dani Alves que tots els brasilers del Barça han fet història, han marcat una època, excepte ell. Alves, quan parla, no és fàcil de desxifrar. Els periodistes del diari As, per exemple, encara no tenen clar per quina raó no els dirigeix la paraula. I els altres, quan va explicar que ell no fa història, van dubtar sobre si era modèstia o reivindicació irònica. També costa desxifrar els seus missatges a les xarxes, on de vegades sembla un youtuber que canta i altres cops un imitador de Paulo Coelho amb filosofia ensucrada. Alves és un jugador molt sincer, però ser sincer no sempre vol dir que els altres t’entenguin.
El seu joc s’entén millor sobretot quan està fi. I ara mateix Alves torna a ser el millor lateral dret del món. El brasiler, però, sempre camina entre dos mons, entre la sinceritat amb cara de bon nen i la falta d’educació. Entre el joc excels i la ràbia que provoca als rivals quan perd temps o fingeix cops. Entre actuacions per emmarcar i dies en què no li surt gairebé res. Alves no accepta res més que no sigui viure com creu que ho ha de fer. Li ha costat molt arribar on ho ha fet i ara es deixa anar. Persegueix la felicitat segons les seves normes, de la mateixa manera que persegueix pilotes per la banda.
Alves ha escollit ser políticament incorrecte, així que accepta de bon grat les crítiques i els xiulets. Porta, pel que sembla, una mica pitjor els dubtes sobre el seu compromís. Dins del Barça molts cops ha costat entendre la seva sensibilitat quan es negocien renovacions, però ningú ha dubtat mai que ho dóna tot sobre la gespa. Alves va jugar un partit gairebé perfecte contra la Reial Societat, igual que al Bernabéu va jugar com els àngels. No fa gaire, però, Sergi Roberto ocupava la seva banda jugant a un nivell que va fer obrir el debat. Alves, però, sempre torna. Alves sempre acaba jugant bé. Alves sempre acaba ovacionat per l’estadi. I Alves, esclar, sempre generarà debats. Segurament costa entendre’l. Però sempre dedueixes que, l’encerti o no, va de cara. Atacant o parlant.
