Publicitat
Publicitat

WEMBLEY 2011

La plantilla del Barça creu que aquest United és més equip que el del 2009 i estan alerta

Dues finals idènticament diferents

Dos anys després, el futbol ha volgut que la segona final de la Lliga de Campions del Barça de l'era Guardiola sigui pràcticament una repetició de la primera. El mateix rival, el Manchester United. Els mateixos protagonistes a l'onze titular, excepte Eto'o, Touré, Henry i Sylvinho per part blaugrana i Cristiano Ronaldo per part anglesa. El mateix estil de joc, amb un Barça que voldrà liderar la possessió des del primer segon de joc. Sembla un calc de final.

Però no ho és. Per moltes raons la final d'aquest dissabte no tindrà res a veure amb la de Roma. En primer lloc perquè Ferguson ja ha deixat clar que ha après dels errors d'aquella derrota i plantejarà un partit diferent perquè no vol el mateix desenllaç. Segons ha estat dient durant els darrers dies, sortirà més ofensiu, però tampoc no s'espera que traspassi la barrera del respecte que professa al joc de toc del Barça amb un dibuix esbojarradament d'atac. La referència tàctica del que va passar en aquell partit a l'Estadi Olímpic de Roma, doncs, no s'ha de prendre al peu de la lletra.

Una segona raó que separa totes dues finals és el fet que els dos equips arriben amb nivells de forma i força diferents. El United ha perdut un dels millors jugadors del món, Cristiano Ronaldo, ara al Reial Madrid, però ha guanyat consistència com a conjunt. Ferguson ha canviat una peça glamurosa, la del portuguès, per una aposta de futur, el mexicà Chicharito Hernández, i la transformació del seu equip ha sigut excel·lent. Ara el conjunt de Manchester és molt més sòlid, molt més estable, molt més difícil de preveure i aturar.

Aquest United, deia Patrice Evra en una entrevista a la cadena ESPN, és "molt més equip ara sense Cristiano", perquè els jugadors "no juguen per a un sol company, sinó que tot es construeix en conjunt". Això fa que els homes de Ferguson siguin molt més perillosos ara que fa dos anys.

La principal font ofensiva dels anglesos a Roma eren les genialitats individuals de Cristiano Ronaldo, que va jugar sol i aïllat en punta. La bona actuació de Touré i Piqué com a centrals van assecar-li les idees i, tancada l'aixeta, el United va anar perdent força. L'equip d'aquesta temporada no és tan fàcil d'ofegar perquè té automatitzats molts més moviments d'atac, moltes més alternatives. És cert que Ferguson continua potenciant la màgia individual en les finalitzacions, que recauen sobretot en Chicharito i Rooney, però ara les acompanya d'ajudes de molts més jugadors que apareixen des de la segona línia. Això fa que sigui molt més complicat aturar el vendaval ofensiu dels anglesos. Ja no són només Cristiano Ronaldo.

Mascherano és qui millor descriu el potencial dels anglesos: "Una de les virtuts del United és que és un equip que pot canviar, que juga de maneres diferents. Et pot buscar al contraatac, pot jugar en curt, en llarg, tenir la pilota. És un equip que, en funció del partit que vulgui proposar o al qual s'hagi d'adaptar, pot adoptar diferents formes de joc". I Alves en diu que "han evolucionat molt com a equip, juguen més en conjunt i s'han fet més forts, perquè ara són més imprevisibles".

Xifres que espanten

Les estadístiques del Manchester United actual, de fet, confirmen la sensació que aquest ManU no només no és més dèbil encara que hagi perdut un dels futbolistes amb més qualitat del planeta, sinó que és molt més potent. Els de Ferguson arriben a Wembley havent encaixat només quatre gols en dotze partits. És a dir, un gol cada tres partits. En un 40% dels partits han acabat amb la porteria a zero i sempre que s'han avançat en el marcador com a locals -tot i que Wembley no és Old Trafford, juguen a casa-, han guanyat.

Podria semblar que aquests red devils tenen menys pólvora ara que no hi és Cristiano Ronaldo, però entre Chicharito, Berbàtov, Rooney i els secundaris Park, Valencia, Nani i Giggs, l'equip ha assolit la xifra de divuit gols en dotze partits de Champions. Això és un gol i mig per partit, la qual cosa els ha permès arribar invictes a la final, amb nou victòries i tres empats. El 2009, tot i que aparentment eren més poderosos, també van acabar amb divuit gols -havent jugat un partit més-, i van cedir més punts, perquè van perdre un matx i en van empatar sis.

El Barça no se sent favorit

Pep Guardiola no vol entrar en el joc dels mitjans britànics, que traslladen la pressió al Barça, al qual creuen superior al United, i refusa l'etiqueta de favorits. Els jugadors també ho tenen clar. Mascherano creu que "en una final no importa qui arriba millor, importa com estiguis aquell dia", i Pedro aposta per "una gran final, molt intensa i molt igualada". Cap d'ells es veu campió abans d'hora. No seria prudent.

Arribi qui arribi millor, serà una final diferent. Les xifres del Barça també demostren que aquest Pep Team no s'assembla al del triplet. Ara són menys golejadors (36 gols a favor el 2009, 27 ara), però més fiables en defensa (14 gols en contra en l'any de Roma, 8 aquesta temporada).

Entre els culers les peces també han canviat. Pedro va jugar tres minuts a Roma, després de substituir Iniesta, i a Wembley formarà part de l'onze de gala perquè és una peça fonamental en l'esquema de Guardiola, com ho era Henry el 2009. Eto'o, l'autor del primer gol a Roma, serà substituït per un Villa que s'estrena en aquestes grans cites europees. Messi, que a l'Olímpic ja va jugar de fals nou, interpreta molt millor la posició ara que fa dos anys. I Iniesta no haurà de censurar-se xuts amb la cama dreta per un trencament muscular a l'adductor, perquè arribarà a Londres en perfecte estat.

Res és el mateix. I els futbolistes ho saben i voldrien oblidar, d'aquí a dissabte, el record de Roma per evitar distraccions i eufòries innecessàries. El United actual no és ni millor ni pitjor que el de Roma. És un altre. Com ho és el Barça. I a Wembley es veurà la mateixa final, però totalment diferent.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT