Éric Abidal: “La vida dóna moltes voltes: ara el Barça em vol”

BarcelonaEl francès Éric Abidal (35 anys) està aprenent a ser exfutbolista, un procés complex després de 16 anys a l’elit. Ho té tot pensat, no vol fer cap pas en fals mentre posa en marxa la seva fundació. Descriu el passat més cruel amb veu segura, mira al futur amb vitalitat i prefereix no parlar de la situació que ha viscut el seu país últimament.

Quan s’acaba la vida de jugador i es mira endavant, les cames tremolen?

No. Quan vaig penjar les botes, a part de gaudir de la família i els amics, tenia clar que volia crear la meva fundació, i ja sabia que hi dedicaria gairebé tot el meu temps. Tinc la sort de tenir una oferta del Barça, una altra de l’Olympiacos, i dues setmanes abans d’acabar la carrera em van venir un munt d’ofertes, primer pensava que no tindria res per fer però vaig acabar pensant que tindria més feina que quan jugava.

Quines ofertes?

Una de la UEFA per participar en xerrades benèfiques, tot i que encara hem de quedar per parlar-ne, i una altra de BeIn Sports per retransmetre partits.

Ja sap què vol en un futur?

Sí, però no ho puc dir. Sé per on començaré i on acabaré...

Té les idees clares.

Sí, la prioritat és la fundació, i he de buscar la millor solució per a la fundació, la que em permeti tenir més temps per dedicar-m’hi. Al president [Bartomeu] encara no puc dir-li que sí o que no. Fa temps ja li vaig dir: “Mira, presi, necessito temps, acabo de deixar el futbol i no puc començar a treballar ja”. De fet, fa mesos ell mateix va dir que “l’Abidal pot entrar al club quan vulgui”; doncs que em donin temps, ja hi entraré, i ja veurem si és abans o després del juny. Necessito donar-hi més voltes.

Sempre amb la idea de treballar amb els més joves.

Els nens són el futur, has de dedicar-hi molt temps, per això, abans de prendre una decisió, ho he de pensar tot molt bé.

Què pot ensenyar Abidal als nens?

Respecte, dedicació, treball, saber lluitar, compartir, ser positiu, i després ja ve el talent de cadascú. Primer de tot, respecte i compartir.

De qui ha après vostè?

De Claude Puel, el primer entrenador que vaig tenir. Amb ell vaig aprendre molt a lluitar, sobre força mental, sobre caràcter, a esforçar-me, a anar més enllà dels límits.

¿Aquest esperit és el que el va ajudar durant la malaltia, quan vostè animava els companys de vestidor?

És la mentalitat que tinc. No vull que la gent quedi afectada per les meves coses. No m’agradava molestar amb la meva malaltia, sinó pensar que la cosa sortiria bé.

¿Manté contacte amb les persones que eren a l’hospital amb vostè, la resta de pacients?

Hi estem en contacte, sobretot la meva dona, ja que ella havia de parlar amb tota la gent de l’hospital mentre jo hi era. Estan bé, fan vida normal. És una alegria per a mi. Hem de quedar, però un viatja molt, l’altre és arquitecte i treballa molt, i el tercer, el més jove, ara va al col·legi. Abans, quan estàvem més tocats, anava a casa seva per veure’l, ara sé que està molt bé.

Van ser quatre victòries.

La vida és complicada, sobretot quan estàs tocat. Entres en una vida completament diferent, que et demana molts esforços però també aprèns de tu mateix.

Què li passa pel cap quan pensa que Abidal va poder seguir i Tito no?

Sempre vaig dir que si em tocava em tocava. El que li va passar al Tito em podia passar a mi, ser jo. Vam lluitar gairebé alhora. Eren malalties diferents, més complicada la seva, però de la història del Tito se n’aprèn molt... se n’aprèn molt.

Què n’ha après?

El Tito era molt lluitador. Estava molt tocat, però m’animava, venia a casa. Va fer del futbol un objectiu, i va poder tornar al camp. Al final no se’n va sortir, però tot i que era l’entrenador, quan et toca una cosa com aquesta, passes a ser un germà, un pare... Per això deia que durant aquests moments aprens de tu mateix, només vols lluitar per aquesta persona, sigui com sigui, sigui bona o dolenta, et faci jugar o no. T’oblides de tot. L’ésser humà està per sobre de tot [colpejant-se el pit amb el puny tancat].

La malaltia el va canviar?

Sóc igual, però vaig canviar les prioritats de la vida.

¿El millor dia va ser l’abril del 2013, el dia que va tornar a jugar després de 13 mesos des del trasplantament?

Va ser el moment més esperat, l’espera més llarga. El dia més feliç sempre serà Wembley, després del primer tumor, poder jugar la final de la Champions, aixecar la copa...

Quan van dir-li que no el renovaven, i va decidir seguir, volia demostrar al club que s’equivocava?

Seguia per mi. El futbol ha sigut part de la meva lluita. M’hauria agradat seguir al Barça, però no va poder ser...

¿Amb el pas del temps ha entès aquella decisió?

No l’he d’entendre, s’ha de preguntar a la gent si l’entén. Ells no em van renovar, jo vaig anar al Mònaco i vaig poder continuar jugant. Va anar com va anar, només cal acceptar la situació. Res més.

Piqué i Mascherano continuen sent els centrals titulars. Els mateixos que hi havia quan el van fer fora. Com ho veu?

No és cosa meva. Pregunta-l’hi a Zubizarreta.

Hi ha parlat?

M’hi vaig creuar fa poc, al carrer Calvet. “Hola, com estàs?” “Bé, sóc aquí, a Barcelona. I tu?” “Bé”. I ja està [pica de mans]. Sense comentaris, no hi tinc cap problema. Jo el respecto. “Hola, com va, adéu”.

També van prendre la decisió Rosell i Bartomeu.

Rosell em va dir: “Jo no prenc decisions”. Doncs qui les pren...? Però no vull entrar en cap debat, ja no cal. Ara em volen... La vida... [llarg silenci] dóna moltes voltes.

Des que va marxar, va jugar 40 partits entre el Mònaco i l’Olympiacos.

M’hi veia capacitat i ho vaig fer. El futbol era la meva feina, la meva passió, i vaig intentar gaudir-ne fins al final, i al desembre vaig penjar les botes perquè no podia més.

La família hi va tenir a veure?

La meva dona em va dir que era impossible: “Tu no pots deixar el futbol”. Li vaig dir que sí, “ja ho veuràs, al desembre”. Jo sóc esportista, sabia que havia arribat el moment. Ara ella està contenta, perquè sóc sempre a casa. Ara jugaré a tenis i després m’apuntaré al gimnàs.

Ara, doncs, família, esport i molta fundació. A què anirà destinada?

A la lluita contra el càncer, no només de fetge, tots els càncers. Volem ajudar els pacients, que puguin oblidar la malaltia fent esport. Si podem, ajudarem els nens que tenen somnis perquè els puguin complir.

Parlem de futbol. Quan va arribar al Barça, li va costar adaptar-se?

Sí, havia de canviar la manera de jugar, aprendre un nou idioma, acostumar-me a les hores de dinar, de sopar, tot és molt diferent... Durant sis mesos el meu cos ho va aguantar, però el cos és com un ordinador que no es pot canviar de sobte, i després de sis mesos al Barça, sobretot en el tema físic, vaig acusar-ho.

El pitjor, la velocitat de la pilota?

No!! Thuram ja em va avisar: “Abi, abans de rebre la pilota, ja has de saber a qui l’hi passaràs, perquè va molt ràpid. Quan serveixis de banda, compte perquè te la tornen”. Sabent això ho treballes, i va sortir bé.

Què és Guardiola?

Un fenomen. Com a entrenador, però també com a psicòleg, és un pare, un germà...

Abans no me l’ha dit quan parlava de referents.

Perquè vaig arribar al futbol amb 19 anys, i n’aprens més llavors que amb 35. No és que hagi après molt del Pep, però amb ell vaig veure que ja pots tenir molts cracs que el nivell de l’equip depèn de l’entrenador. I ho hem vist amb el Pep, tenia una cosa que els altres no tenen.

És únic.

Com tu [riu]. Som tots únics. Jo diria que és especial. Que t’agradi o no ja és una altra cosa. I ho va demostrar guanyant-ho tot.

I tenia el Leo.

Un equip el fem entre tots. Si l’equip funciona, el crac estarà bé, alegre, et marcarà la diferència. El Leo va estar impressionant en totes les temporades que vaig estar a Barcelona, però l’any dels 6 títols el que marcava els gols decisius era el Pedro.

Un equip.

Un equip.

¿L’entrenador ha de saber tractar cada jugador de manera diferent?

Ha de conèixer tots els jugadors. Cada jugador viu de manera diferent cada situació, i l’entrenador ho ha de saber.

És un dels reptes de Luis Enrique?

En un equip mana l’entrenador. I punt. És el cap, és així, ho has d’acceptar i ja està. Pots tenir raó, però mana l’entrenador.

Com veu el Barça actual?

El Barça té un trident espectacular, marquen molts gols, es coneixen, no tenen problemes ni dins ni fora del camp. Però pots tenir molts cracs i no guanyar, has d’esperar a final de curs i llavors saber si falta alguna cosa, preguntar-te per què no has guanyat... els petits detalls.

El repte és que Messi es diverteixi?

Sí, perquè el Leo acabarà aquí la seva carrera. És casa seva, sap com és el joc. És molt difícil marxar i adaptar-se a un altre lloc.

Abans parlava de Thuram...

Hauria de venir aquí a treballar, al Barça, pel que representa. Pot ajudar molt, té experiència, coneix molt bé el món del futbol.

Un tàndem Thuram-Abidal?

No! Thuram sol. Ell pot treballar sol. Jo el necessito, ell no [riu].

L’altre dia no va voler comentar la situació que viu el seu país després dels atemptats a 'Charlie Hebdo'.

No n’opino.

Està dolgut?

Com tothom. En aquest món tota la gent sap el que és bo i el que és dolent. Així de simple.

França...

Ja està [amb un gest demanant girar full].