Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Essència i metamorfosi

Essència. L’Espanyol ha de ser fidel a la seva identitat. En un moment de profunda transformació com l’actual, amb l’insistent discurs sobre la nostra condició d’empresa esportiva, hem de mantenir el compromís amb el que hem sigut i, per tant, amb tot allò que explica el que som. En aquest context entenc i celebro la renovació de Javi López. El vestidor necessita jugadors que mantinguin viu el sentiment tràgic de la condició perica. Jugadors que hagin passat nits sense dormir per un possible descens. Hi haurà un dia, òbviament, que tot això quedarà tan lluny que només ho podrem recordar aficionats i exjugadors. Per això també és una bona notícia la incorporació d’antics jugadors -pericos de cor- a l’estructura professional del club. Algú els ha d’explicar als joves que pugen del planter i als que arriben d’altres llocs qui som i d’on venim. Perquè res ens pot fer més mal que l’esperit de nou-ric que s’està apoderant de part de la massa perica. No nego que en l’Espanyol que imagino Javi López no té lloc com a titular. Però sempre serà un suplent complidor. Perquè tots els entrenadors han acabat confiant en ell i l’han fet jugar en les posicions més diverses. Mereix retirar-se a l’Espanyol i nosaltres mereixem viure la retirada d’un jugador que hagi fet tota la seva trajectòria al nostre club. No és cap favor que li fem, és segellar un compromís mutu que ens fa millors. Per un joc d’equilibris on entren molts factors i on no tot acaba en l’habilitat a l’hora de tocar la pilota.

Canvi. Resten deu partits de Lliga i som a quatre punts d’Europa. En aquests absurds bàndols en què ens dividim el famós 3% (vostès tenen un problema i nosaltres també), a mi m’han col·locat en el dels conformistes enfront dels ambiciosos. Una divisió absurda. No em conformo, però tampoc exigeixo una classificació europea per a aquesta primera temporada de la nova era. El que sí que ens exigeixo, però, és competir fins al final. Poder demostrar que hem canviat passa per afrontar aquests deu partits com si fossin deu finals, deixant de banda aquella indolència a què tant ens havíem acostumat un cop assolida la salvació. La por a la tragèdia ja no és el nostre motor. Per això hem d’aprendre a viure intensament situacions com l’actual. Amb il·lusió per una setena plaça -difícil però possible- que donarà accés a Europa. Amb una il·lusió que té el risc de la decepció. L’aprenentatge de la decepció forma part de la nostra metamorfosi. És millor acostar-nos-hi i no arribar-hi que no pas viure en un etern avorriment només alterat per l’abisme del drama.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT