Publicitat
Publicitat

"He sabut què era el sacrifici, la disciplina, haver de lluitar": confessions de Manel Estiarte i 13 olímpics més

Andrea Fuentes, Xavi Hernández, Joan Llaneras, Epi... Esportistes retirats i d'altres que es preparen per a Londres 2012 expliquen les seves vivències al llibre 'Ser Olímpico'

Catorze esportistes que han estat o són olímpics expliquen com han viscut els Jocs, com s'han sentit amb una medalla penjada al coll, què han fet per preparar-se i aconseguir-ho i, alguns, com encaren Londres 2012. Són les vivències recollides al llibre 'Ser Olímpico' (Editse), en què el periodista Ferran Martínez (Terrassa, 1985) els ha entrevistat sense presses. Diverses generacions que cobreixen des de Tòquio 1964 fins a Pequín 2008 i la prèvia de Londres es confessen.

1. Fermín Cacho. Atletisme, 1.500 metres. Or a Barcelona 92 i plata a Atlanta 96.
"Mantenir-se a dalt és el més difícil, molt més que arribar a número u".

2. Jesús Ángel García Bragado. Atletisme, 50 km marxa. Olímpic des de Barcelona 92 fins a Pequín 2008. 
"El fracàs el vius quan arribes a casa, on t'adones de l'oportunitat que has perdut".

3. Juan Antonio San Epifanio, 'Epi'. Bàsquet. Plata a Los Angeles 84.
"Sempre vaig ser dels que tocaven de peus a terra i sabia com de difícil era arribar a uns Jocs Olímpics".

4. Juanín García. Handbol. Bronze a Pequín 2008.
"Els Jocs se celebren cada quatre anys. I no s'hi arriba per haver tingut un bon any, s'hi arriba després de molts anys de feina".

5. Joan Llaneras. Ciclisme en pista. Or a Sydney 2000 i Pequín 2008 i plata a Atenes 2004 i a Pequín 2008.
"Em sento un privilegiat. He viscut del que més m'ha agradat durant molts anys. No m'he fet ric, però he viscut en un somni fins als 40 anys".

6. Kiko Narváez. Futbol. Or a Barcelona 92.
"El meu àngel de la guarda a Barcelona 92 va ser Pep Guardiola".

7. Xavi Hernández. Futbol. Plata a Sydney 2000.
"Ser en uns Jocs Olímpics només passa un cop en la vida d'un futbolista. Reconec que en el nostre esport és diferent, és secundari, però també fa molta il·lusió".

8. Gervasio Deferr. Gimnàstica artística. Or a Sydney 2000 i Atenes 2004 i plata a Pequín 2008.
"Si pogués estar tota la vida sent un esportista de 25 anys per poder estar en quinze Jocs Olímpics ho signaria ja".

9 i 10. Paco i Pol Amat, pare i fill. Hoquei herba. Paco, olímpic a Tòquio 64, Mèxic 68 i Munic 72. Pol, plata a Atlanta 96 i a Pequín 2008.
Pol: "L'esport és tan gran que no saps el perquè de les coses. A Atlanta veníem de ser vuitens en l'Europeu i hi anàvem a veure-les venir. I vam ser plata". Paco: "L'any 64 no era com ara, que hi ha vols directes. Per arribar a Tòquio vam fer quatre o cinc escales. Allà vam veure que els japonesos estaven realment avançats".

11. Isabel Fernández. Judo. Bronze a Atlanta 96 i or a Sydney 2000. "En el moment en què em van penjar el bronze, alguna cosa em va dir: 'En els pròxims Jocs seré or'".

12. Andrea Fuentes. Natació sincronitzada. Dues medalles de plata a Pequín 2008.
"A Atenes ens vam quedar a les portes de la medalla. Però va ser una sort. Si l'haguéssim aconseguit, ens hauríem relaxat".

13. Natàlia Vía-Dufresne. Vela. Plata a Barcelona 92 i a Atenes 2004.
"Quan recordo Barcelona 92 encara se'm posa la pell de gallina".

14. Manel Estiarte. Waterpolo. Plata a Barcelona 92 i or a Atlanta 96.
"Amb Josep Claret [el seu primer entrador de waterpolo] vaig saber què era el sacrifici, la disciplina, el fet de lluitar per alguna cosa". Un cop retirat: "Vaig enyorar l'equip perquè els meus defectes s'amagaven en aquell grup acollonant".

 


Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT