Publicitat
Publicitat

COPA DEL REI

Javier Mascherano: "Ara entenc el futbol d'una manera diferent"

Final "Els jugadors volem dedicar la Copa del Rei a Guardiola" Futur "D'un club com el Barça no en marxes, te'n foten fora. Aquí sóc molt feliç"

Javier Mascherano (San Lorenzo, Argentina, 1984) va debutar abans amb la selecció absoluta que a Primera. Amb 17 anys va viure un Mundial des de dins. I ara, amb 27, afirma que els dos tècnics que més l'han marcat són els rivals de la pròxima final de Copa, Guardiola i Bielsa. El jefecito, un rodamón que ha jugat davant d'algunes de les aficions més exigents del món (River, Corinthians, Liverpool i Barça), és d'aquelles persones que es passarien hores parlant de futbol amb molta calma.

Què significa el futbol per a Javier Mascherano?

Tot. La meva feina, la meva passió. Estimo aquest esport des que era petit. Sempre havia somiat ser futbolista i la vida m'ha donat el regal de jugar en clubs tan importants com el River, el Corinthians, el Liverpool i el Barça. I ser protagonista d'aquests anys increïbles del Barça, pels títols i pel joc que s'ha ofert.

Com comença la seva relació amb aquest esport?

Sempre vaig ser un nen boig pel futbol. De menut ja hi jugava i em mirava per la tele tot el futbol europeu que podia, i això em feia una mica diferent dels amics, que normalment només es miraven futbol argentí. Potser estimo tant aquest esport perquè el meu pare ja va ser jugador, tot i que no va ser professional, i ell em va inculcar l'amor pel futbol.

Com porta el fet de veure el River Plate, el club on es va formar, a Segona Divisió? Es mira els partits?

Si puc, sí. Vaig créixer com a aficionat del Rosario Central, un altre gran que juga a Segona, i no és fàcil. I jugar al River va ser un somni. M'agradaria tornar-hi a jugar.

Lionel Messi, Marcelo Bielsa, Jorge Valdano, Gabriel Omar Batistuta... tots nascuts a la província de Santa Fe, com Javier Mascherano. Què té aquesta regió per haver donat tant al futbol?

Qui sap, passió pel futbol, segurament. A Santa Fe es viu aquest esport d'una manera molt passional. Sempre s'ha parlat que hi ha dues grans regions argentines a l'hora de donar futbolistes: Santa Fe i Córdoba. Fa 20 anys, clubs com Rosario Central, Newell's Old Boys, Belgrano i Talleres de Córdoba eren clubs líders en la formació de jugadors. Més tard els grans equips de Buenos Aires, com el River Plate i el Boca Juniors, van copiar la manera de treballar d'aquests clubs per formar jugadors i els nois van començar a fitxar per aquests equips, com jo per River. Si li preguntes a un nen argentí on vol jugar, et dirà que al River o al Boca.

Planter inesgotable de jugadors, el futbol argentí pateix ara. Quan veu La Masia, què sent?

El meu primer dia al Barça, quan em van presentar al Camp Nou, tot va recordar-me una mica el meu primer dia amb 15 anys al River Plate. Llavors el River era com el Barça en molts aspectes, però sobretot per l'estructura. Era un club molt social. Parlem de clubs amb moltes activitats, seccions, pensats també per a la seva gent. Clubs on la gent gairebé hi viu. Aquí pots venir al Camp Nou i fer-hi vida. Entrenaments, nens estudiant a La Masia, un casal d'avis, llocs on menjar. El River sempre ha sigut el mateix: els nens hi entraven a les 8 del matí, a l'escola del club, a dins de l'estadi Monumental. De dilluns a divendres, els nens gairebé vivien a l'estadi, ja que en sortir de classe s'entrenaven. Però la crisi econòmica i la mala gestió del club ha fet molt de mal al River. La pèrdua de la vida social fa més mal fins i tot que l'esportiva.

Parlant de la crisi, ara s'ha posat de moda la paraula corralito .

No és nova per a nosaltres, els argentins...

Com recorda aquells dies del 2001, quan la societat argentina va ser colpejada per la crisi?

Com un caos. Però per història els argentins som un país acostumat al que està vivint ara Europa. Mira la nostra història. S'han patit moltes més crisis i ens hi adaptem millor que no pas un ciutadà europeu, que no està acostumat a situacions similars. Estar acostumat a patir sempre t'ajuda davant d'una crisi com la del corralito , però recordo els saqueigs, la gent desesperada, la inseguretat. Veure el teu president que marxa de la casa del govern en helicòpter, com va fer Fernando de la Rúa per la pressió popular, marca molt. Però avui en dia el país s'ha aixecat. Falta molt per fer, cert. No estem bé, cert. Però caminem. Ara veig el que viu Europa, especialment Grècia i Espanya, i recordo aquells dies.

¿En moments de crisi, un equip de futbol pot aportar optimisme a la gent?

Tothom s'hi aproxima d'una manera diferent, al futbol. Però pot ajudar.

El 2002, després del corralito , l'Argentina de Bielsa va fracassar al Mundial. Vostè ho va viure des de dins tot i que era menor d'edat. ¿Hi havia més responsabilitat?

Tothom esperava que l'equip oferís una alegria a la gent. Però la cosa no va anar gens bé. Jo tenia 17 anys, però ho vaig viure des de dins. Era un espàrring. Marcelo Bielsa és molt metòdic i quan dirigia la selecció va formar un grup de jugadors de les categories inferiors. Un grup d'uns 12 o 13 noies joves, jo n'era un. Ens feia fer els exercicis que després volia ensenyar als jugadors de l'absoluta, així quan arribaven d'Europa nosaltres els ajudàvem a preparar més ràpid amb la pràctica. Érem part del grup sense ser membres de la selecció absoluta, però anàvem als amistosos, a les gires, al Mundial del Japó... Vaig estar un o dos anys amb l'equip, a dins. L'eliminació en la primera fase del Mundial va ser un cop duríssim, érem favorits perquè teníem un equip meravellós amb un tècnic molt capacitat. Veure plorar homes com Batistuta i Simeone impactava, jo era molt jove. Em va fer mal, perquè també sabíem com plorava la gent a casa.

Bielsa, el tècnic rival del Barça a la final de la Copa de Rei, el va fer debutar amb la selecció absoluta quan encara no havia debutat a Primera Divisió...

Va ser molt estrany. Ell va anunciar que debutaria amb l'absoluta el març del 2003, però el dia del partit va caure un diluvi i el partit no es va jugar fins al maig. Van ser dos mesos de tensa espera, entrenant-me amb el filial del River però sabent que tenia pendent el debut amb la selecció. Bielsa és així. Allò va marcar un abans i un després en la meva carrera. L'agraïment al Marcelo és etern.

Parlem de Guardiola. Què va sentir el dia del seu comiat al Camp Nou?

Va ser estrany, ja que en el món del futbol els entrenadors mai marxen bé. Normalment, o els fan fora o no els renoven. Ell, en canvi, ha marxat quan tothom volia que no ho fes.

És el tècnic més especial?

És el tècnic que m'ha marcat més, perquè m'ha agafat en una etapa de maduresa. Ara entenc el futbol d'una manera diferent. Els dos tècnics més influents que he trobat són ell i Bielsa, tot i que l'agraïment a Rafa Benítez existeix, ja que em va ajudar quan estava fotut al West Ham [no jugava]. El Pep no el veu el futbol millor o pitjor que els altres, el veu de diferent manera. Ell m'ha ensenyat a veure el futbol d'una manera diferent. Si algun dia sóc entrenador m'agradaria seguir aquest camí. És un líder natural. No saps com costa mantenir un equip sempre competitiu durant quatre anys.

Guanyar la Copa seria un últim capítol fantàstic...

Sí, i els jugadors ho tenim clar. Volem dedicar-li la Copa, per tancar com cal el seu cicle al club.

I el club? És especial?

Ja coneixia molt el Barcelona abans de jugar-hi. Coneixia el club, coneixia gent que hi jugava, com Messi i Milito. I sí, és especial, però a mi sempre m'ha recordat el River. En moltes coses. Un club reconegut per la manera de jugar, que el reconeixes per la necessitat d'un estil de joc estètic. Un club on agrada que es jugui bé. Aquí no serveix guanyar, cal fer-ho jugant bé. Si guanyes 3-0 jugant malament... la gent no està contenta.

S'ha convertit en un expert en partits de màxima rivalitat. ¿El Barça-Madrid l'ha sorprès?

La vida m'ha donat la sort de viure des de dins els millors clàssics del futbol: River-Boca, Argentina-Brasil, Corinthians-Palmeiras, Liverpool-United i Barça-Madrid. Si aquesta rivalitat, avui en dia, és més forta és pel bon moment dels dos equips. Amb títols en joc l'agressivitat i la pressió són més grans. I ara mateix aquests dos clubs són els millors equips del món, tothom vol veure aquest partit. Coses del màrqueting, que fa més gran una rivalitat ja de per si històrica.

Mascherano té la fama de ser un guerrer. Maradona deia que volia "10 Mascheranos" pel seu caràcter, per exemple. Però juga en un equip tècnic. ¿S'ha mal interpretat el seu estil de joc?

Sóc un jugador defensiu. Entre les meves virtuts, diuen que corro i lluito molt. Tothom sap que no sóc un virtuós amb la pilota, cert. Intento donar-la bé als que saben com cuidar-la [somriu]. Ara, sé passar la pilota 15 metres. A vegades les coses es confonen més enllà de les meves característiques. A mi m'agrada el bon futbol. Molt. Per això volia venir al Barça, perquè el seu estil m'emocionava com a espectador. Sabia que aquí caldria créixer molt tècnicament: és el Barça, senyors. No sóc un desastre tècnicament, però aquí cal estar a un nivell molt alt perquè els companys són molt bons. Al Barça he millorat com a jugador, els entrenaments exigeixen molt.

Jugar amb Messi deu ser bonic...

El Leo té el do de fer fàcil les coses complicades. Fa les coses amb massa naturalitat, al començament costa d'entendre com pot fer tot el que fa amb tanta naturalitat.

Com s'imagina el futur?

Vull seguir molts anys, aquí sóc més que feliç. D'aquests clubs te n'has d'anar quan et foten fora. Ara, no tinc ni idea d'on viuré, ja que un futbolista no pot pensar més enllà d'un o dos anys.

El futur més immediat és Vilanova.

És el millor per al Barça. Ell ha estat cinc anys al costat del Pep, és culpable de tots aquests èxits. Serà un canvi poc traumàtic. El Tito intentarà donar el seu estil, però al final la filosofia i la línia de joc seran les mateixes.

Quin llegat li deixa Guardiola?

El més bonic és quan guanyes. Però quedaran les lliçons. D'ell n'he après en dos anys molt sobre com ser més bon professional. Com ser més seriós, més enllà dels resultats.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT