Jon Toral, tot per un somni

LondresHi havia una vegada un nen de Reus que jugava al Santes Creus. Als 8 anys el Barça va entrar a la seva vida. Albert Puig hi va apreciar el gen del talent. Jon Miquel Toral Harper (Reus, 5 de febrer del 1995) havia nascut per ser futbolista. Compartia taxi cap als entrenaments amb Cuenca, Bartra o Sergi Roberto: “A l’anada escoltàvem música i jugàvem a la PSP. Estudiar era impossible perquè passàvem pels revolts del Garraf. A la tornada, menjàvem un entrepà i arribàvem a casa entre 10 i 11 -explica Toral a l’ARA-. El taxista es deia Luis Chamorro. Som amics al Facebook i encara parlem de tant en tant”, recorda.

Tots els oracles apuntaven al Camp Nou però, inesperadament, un agent extern entrava en joc: “De petit era del Barça però disfrutava moltíssim amb els partits de la lliga anglesa i va arribar el moment que vaig sentir que volia jugar allà”. Aquest va ser el clic. Era qüestió de temps: “Vaig identificar-me amb l’Arsenal per l’estil de joc. Eren els primers anys de Cesc a l’Emirates”, rebobina. Un bon dia, a la primavera del 2011, el somni trucava a la porta: “L’Arsenal va venir i vaig pensar que m’arribava l’oportunitat. El Barça em volia renovar però ja havia firmat. Alea iacta est.

Va compartir avió amb Héctor Bellerín. L’esclatant cadet A de García Pimienta es desfeia. A Barcelona s’hi quedaven Samper, Grimaldo, Sandro o Dongou. Al nord de Londres s’estava en un àtic d’una família d’acollida i parlava un anglès perfecte. La seva mare, de Doncaster, li va fer aquest regal. L’aventura, amb tot, no ha sigut fàcil: “L’estiu del 2011 vaig arribar amb el menisc de la cama dreta trencat”. En parla amb un somriure però les lesions el van torturar: “A principis del 2012 em vaig trencar el mateix menisc i, el 2013, em vaig trencar el menisc extern de la cama esquerra”, relata. La tercera lesió en va provocar una quarta per un punt que no va soldar bé. Escarmentat, es cuida com mai: “Faig un bon escalfament i exercito tots els músculs del voltant de la cama. Després dels partits m’hi poso gel”.

Juga, cedit, al Brentford de la segona anglesa. “És un club familiar. Fem les xerrades en un hotel i després caminem tots plegats cap a Griffith Park”, destaca. El contracte amb els pistolers s’acaba a final de temporada però no hi pensa: “El somni seria jugar a la Premier i fer-ho amb l’Arsenal però estic molt concentrat en el Brentford”, insisteix. Les abelles, com es coneix aquest club del sud de Londres, tenen serioses opcions de jugar la promoció d’ascens a la Premier League i avui visiten l’Ipswich, un rival directe. Juga de mitja punta, porta el dorsal 17 i ha fet quatre gols en els últims tres partits. “És el primer any de professional i els companys m’ajuden molt. Intentem jugar la pilota i això em va bé”, reconeix. Segueix el Barça per televisió. La identitat no s’oblida: “Què sento pel Barça? Agraïment. He après a jugar a futbol a la millor escola del món. Molts pagarien per haver passat tants anys allà”. Ja no és un nen, però darrere d’una barba frondosa els ulls encara li brillen quan parla del somni.