Publicitat
Publicitat

Anàlisi tècnica

Pedro és qui millor ho va interpretar

Jugar oberts per desembussar la frontal

L'Hèrcules no va pressionar el Barça tan a dalt com va fer al Camp Nou i va optar per recollir-se al camp propi en dues línies de quatre homes, ben a prop de la frontal, ben a prop els uns dels altres. La cosa els va funcionar fins que Pedro va voler. El canari no és Messi, però sovint és qui millor desempantanega els partits que es compliquen.

Exageradament basculats, els locals van abandonar les bandes per concentrar-se al carril central, i van crear un coll d'ampolla on el Barça es va encallar. Les curses d'Alves duien Pedro al centre, on ja hi havia Messi i Villa. El brasiler, a més, va resoldre tots els duels contra el lateral Peña sortint per dins. Mai va guanyar la línia de fons. Mai va sortir per fora, com tampoc ho va fer Maxwell, i això va aturar el Barça a una frontal ocupada per més de deu homes. Ni tan sols el xut llunyà va ser una opció.

Pedro de llevataps
Tot i així, ho va intentar el Barça des de la distància en alguna ocasió, quan va entendre que les parets en mig pam de terreny no feien saltar el tap defensiu com altres dies. Distrets per això, els alacantins van rellegir la seva tasca defensiva per sortir de la zona i evitar el xut blaugrana. I d'aquí sorgeix el primer gol. Pedro, partint d'una posició de màxima amplitud, es troba una defensa massa pendent de tapar la mitja lluna, trepitja la creueta de l'àrea i resol de manera excel·lent. El seu remat busca el pal curt, quan el més lògic (o el que haguessin fet la majoria de davanters), era creuar-la al pal més llunyà. Per això Pedro és tan efectiu, perquè és capaç de pensar al revés i adaptar el xut a la situació del porter.

El segon temps va ser molt més obert. Villa i Pedro van trepitjar la línia de calç i Alves i Maxwell van ser més profunds. Amb l'Hèrcules cedint més espais, el joc ofensiu del Barça va respirar. Xavi va marcar el ritme del joc, va aportar descans a la bogeria de contraatacs que s'insinuava. Només Messi va anar a contracorrent. Allà on hi ha més gent, ell hi veu una jugada màgica. L'argentí, com el Barça, tortura els rivals gota a gota i treu profit del seu esgotament per aparèixer i lluir després d'un partit més aviat discret. El tercer gol va ser una lliçó del que el Barça hauria de fer més: Alves va guanyar la línia de fons per centrar i regalar-li un gol a Messi.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT