Publicitat
Publicitat

POLIESPORTIU

L’enèsim greuge contra l’esport paralímpic

La retallada del 69,3% del pressupost que hi destina l’Estat genera una gran indignació

“Tenim la sensació que no compten amb nosaltres”, assegura a l’ARA el jugador de tenis taula paralímpic Jordi Morales. És només una de les veus d’esportistes paralímpics que se senten “abandonats i indignats” després de rebre una notícia “molesta, incomprensible i molt desagradable”. Als pressupostos generals de l’Estat per al 2017, en què s’inclou un augment del 20% de les subvencions públiques per als olímpics, es preveu també una retallada del pressupost per al Comitè Paralímpic Espanyol (CPE) del 69,3%. Només li donaran 230.000 euros. L’any passat, coincidint amb els Jocs de Rio, n’havien tingut uns 750.000, la xifra més alta des del 2008 (1,3 milions). Un greuge comparatiu més d’una llarga llista que deixa clar que l’equiparació entre l’esport paralímpic i l’olímpic encara queda lluny.

“M’entreno al CAR Sant Cugat, al costat puc tenir la Mireia Belmonte, el Joel González o l’ Ona Carbonell, i fem les mateixes coses”, explica Alberto Seoane, també jugador de tenis taula paralímpic. Seoane lamenta que des dels mateixos organismes públics que els lloen en actes els considerin “menys importants” que els seus companys de professió quan toca repartir ajudes. No li falta raó. Cada medalla olímpica val el triple que una de paralímpica. Així, per un or olímpic es paguen 94.000 euros, mentre que per un de paralímpic només 30.000. A més, les medalles olímpiques les paguen el Consell Superior d’Esports i el pla ADO (programa d’ajudes a esportistes olímpics amb finançament majoritàriament privat), mentre que en el cas de les paralímpiques, ho fa íntegrament el pla ADOP. La llista segueix: RTVE va pagar 50 milions al COE per retransmetre els Jocs de Rio, mentre que va ser el CPE qui va haver de pagar 240.000 euros a la televisió pública espanyola per a la cobertura paralímpica. En els mateixos jocs, Joma, empresa fabricant de les equipacions, va decidir cobrar als paralímpics la meitat del cost de la producció, mentre que als olímpics els hi va regalar. Va ser una altra marca, Luanvi, la que finalment va vestir els paralímpics. “Últimament s’ha fet un pas enrere. Com és que als olímpics els hi regalen i a nosaltres no?”, va lamentar aleshores la nedadora Sarai Gascón, que, amb tres plates, va ser la catalana amb més medalles de Rio.

No fa gaires anys, Espanya era una potència paralímpica (històricament és el desè país del món amb més medalles, 619), però la falta de suports públics ha afectat uns resultats que, amb aquesta nova retallada, poden veure’s encara més perjudicats. A Rio la delegació espanyola va aconseguir 31 medalles paralímpiques, menys d’un terç de les 107 de Barcelona 92. Des d’aleshores, la caiguda ha sigut constant: 106 a Atlanta i a Sydney, 71 a Atenes, 58 a Pequín i 42 a Londres. El descens de les inversions estatals hi ha anat en paral·lel. “Nosaltres ens l’hem de jugar per dedicar-nos a un esport, entrenar-nos molt, amb molt de sacrifici, deixar de treballar i pagar-nos algunes concentracions de la nostra butxaca”, es queixa el nedador paralímpic Toni Ponce, doble diploma a Rio. “Si redueixen més les ajudes, pot passar que et prenguis l’esport de manera amateur. Així només pots arribar a certs límits, però d’obtenir medalles internacionals ja gairebé te n’oblides”, adverteix Morales. Els baixos ingressos fa que només una reduïda minoria pugui dedicar-s’hi de forma exclusiva, cosa que no passa en altres punts d’Europa, on l’esport paralímpic està més reconegut. “Alguns països no diferencien els dos equips, i arriben a fer les concentracions junts per preparar els Jocs. És bàsic per buscar la igualtat, però això a Espanya no passa; sembla que no siguem els mateixos esportistes”, es queixa Ponce. No reclamen el mateix pressupost, però si un tracte més equitatiu. Al cap i a la fi, tots són esportistes d’elit.

Més continguts de