La Lliga marca el ritme a Europa

BarcelonaEls últims tres campions d’Europa són -seran- equips espanyols. Si més no a la Champions, on falta decidir quin club de Madrid, si el Reial o l’Atlètic, aixecarà l’ orelluda a Milà. La rutina de la UEFA no és segur que pugui allargar-se també a l’Europa League, després que només el Sevilla aconseguís certificar ahir la classificació per a la final de Basilea, en derrotar el Xakhtar Donetsk per un global de 5-3. El Vila-real, en canvi, no va arrodonir la festa espanyola en caure a la tornada contra el Liverpool, a Anfield Road (3-0).

Malgrat aquesta taca menor a l’Europa League, la dada continua sent demolidora: només en tres de les últimes 30 eliminatòries europees contra algun rival no espanyol ha caigut eliminat el representant de la Lliga BBVA (ho havien aconseguit abans la Juve i el Torí). Ni tan sols a les finals, havia canviat la dinàmica. Per tombar un representant de la Lliga a Europa, cal que al sorteig es dictamini un enfrontament directe, com els que aquest any han deixat pel camí el Barça (descartat a mans de l’Atlètic als quarts de la Champions), el València (frenat per l’Athletic als vuitens de l’Europa League) o el mateix conjunt basc (que va caure als penals contra el Sevilla a la següent ronda).

Més eficients

En termes de resultat o competitivitat, cap altra Lliga pot fer ombra a l’eficiència dels clubs espanyols i es busquen arguments per explicar l’actual hegemonia. Una suma de coeficients de valoració de la UEFA dels últims cinc anys desmarca Espanya amb 103.285 punts, molt lluny dels 79.891 d’Alemanya o els 75.784 d’Anglaterra. En clubs, només el Bayern es cola entre el Madrid, el Barça i l’Atlètic com un dels quatre equips amb millor coeficient d’Europa.

Com s’explica aquesta superioritat? No és una qüestió exclusivament econòmica, perquè la Primera Divisió és tot just la tercera competició d’Europa que més inverteix en fitxatges (amb 595 milions d’euros), per sota de les despeses a Itàlia (658) i molt lluny de la d’Anglaterra, que gairebé triplica la inversió espanyola (1,45 bilions). Totes tres gasten més del que ingressen en vendes, a diferència del pla que se segueix a la Ligue 1 francesa, que tancarà amb un balanç positiu de 106 milions d’euros. La Bundesliga li segueix el ritme amb prop de 54. La tendència s’ha mantingut en termes similars des del 2013, quan arrenca el cicle victoriós dels espanyols.

Però si es detalla la radiografia i s’aproxima a la realitat financera dels implicats, es rebat aquesta sensació que l’èxit no neix dels milions, perquè el Madrid, el Barça i l’Atlètic estan entre els deu equips que més han invertit dels últims tres anys. Es considera que els vestidors del Reial Madrid i el Barça són els que tenen més talent d’Europa, amb un valor de mercat que voreja els 700 milions d’euros, lluny de l’abast del Bayern (572), el City (501) o el Chelsea (495). L’Atlètic és l’onzena plantilla de més qualitat, valorada en 363,5 milions. De tota manera, la inversió als clubs espanyols és més controlada que les revolucions de plantilla que fan els anglesos, que han mogut més d’un centenar de jugadors en tres anys.

Això convida a la següent reflexió: ¿el domini espanyol a Europa és una qüestió derivada del joc?, ¿d’identitat futbolística?, ¿de competició estatal? “El nivell d’entrenadors a la Lliga és molt alt”, deia fa poc Luis Enrique. Era un missatge que, de passada, havia de subratllar el mèrit que tindrà el Barça si es proclama campió de Lliga després de 38 jornades exigents i va en sintonia amb el discurs institucional més recent.

La Lliga té una classe mitjana molt més forta que altres competicions, a excepció de la Bundesliga, que agrupa el tercer i el 15è en poc més de 20 punts. Mirar les puntuacions suggereix més arguments: la permanència a la Lliga està en 35 punts (l’únic descendit matemàticament n’ha sumat 29) i l’última plaça europea se situa en 57. El campió n’haurà de sumar més de 85, com els altres dos aspirants. A la Premier, el cuer, l’Aston Villa, no ha passat dels 16 punts i la salvació podria tancar-se amb 33. El títol s’ha decidit amb 77 punts, molts menys que a Espanya, tot i que a l’Europa League s’hi accedeix amb 60. La Serie A té puntuacions similars a la Lliga, però la Juve no té els perseguidors enganxats com el Barça, sinó a més de 12 punts. És encara més radical la situació a França, on el PSG fa setmanes que va deixar enrere el Lió. El cuer també s’ha enfonsat clarament amb 17 punts.

Més exigència en el dia a dia ajudaria a explicar per què, en moments clau com una eliminatòria, la reacció dels espanyols està sent millor que la d’equips amb, a priori, idèntic potencial. Aquest diumenge, en jornada unificada, tornarà a veure’s la duresa de la Lliga, sobretot en dos partits: el derbi incòmode entre el Barça i l’Espanyol amb la pressió del títol i el descens, i el duel per salvar el coll entre el Getafe i l’Sporting.

Cicles de màxim dos anys i menys seguits

Passi el que passi a Milà i Basilea, l’actual hegemonia serà històrica. Mai cap altre país s’ha adjudicat les dues competicions europees tan seguidament i Espanya ha fet coincidir títol de Champions i Europa League en els dos últims anys. L’últim doblet ja va tenir segell espanyol el 2006. Van viure ratxes similars, tot i que no seguides, a Itàlia amb el Milan, el Sampdoria i l’Inter (90 i 94), a Anglaterra amb el Liverpool, l’Ipswich i el Tottenham (81 i 84) i a Alemanya amb el Bayern, el Magdeburg i el Mönchengladbach (74 i 75).