Publicitat
Publicitat

Un espectacular i maratonià musical pop inaugura els Jocs Olímpics del 2012

Londres obre amb humor, cine, música i història

Danny Boyle va convertir l'Estadi Olímpic de Londres en una gran pel·lícula primer i en una immensa discoteca després. Un canvi radical en les cerimònies inaugurals dels últims Jocs Olímpics, en què s'ha buscat més l'espectacularitat. En aquest sentit és cert que Londres s'ha emmirallat en Barcelona 92, i va fer un gir copernicà a la idea d'espectacle inaugural. El director de cinema anglès va voler fer diferents homenatges a la cultura, la història, la tradició i la música britàniques, i se'n va sortir amb escreix. La certa lentitud de l'inici de l'espectacle amb la representació del camp anglès va acabar amb una immensa pista de ball amb milers de ballarins saltant al so dels grups mítics de la música britànica com Queen, els Sex Pistols i Blur.

Del camp a la ciutat

Primer va ser la història, amb què Boyle va voler representar què va significar per a la societat anglesa, i posteriorment per a la resta del món occidental, la Revolució Industrial. El pas del camp a la ciutat, de la ramaderia a la indústria i les fàbriques. I d'aquí, a les lluites pels drets dels treballadors i el sufragi femení. Tot representat en una immensa obra de teatre, més propera al cinema de gran format, en què tots els actors -un exercit d'obrers-, coordinats perfectament, van delectar els espectadors, que, bocabadats, veien com la gespa i les cases rurals desapareixien i de sota terra emergien sis xemeneies espectaculars. Al mig de tot plegat, l'actor Keneth Branagh va recitar un passatge de l'obra de William Shakespeare La tempesta , i observava orgullós la transformació de la vida anglesa.

El centre de l'Estadi Olímpic s'havia convertit en una enorme fàbrica de fondre metall, on milers d'obrers forjaven un dels anells olímpics. Els altres quatre van aparèixer de sobte del cel com si fossin ovnis, i tots cinc es van acabar enllaçant per formar el gran símbol que presidirà Londres els pròxims 15 dies.

En aquest punt l'espectacle va canviar de sobte. El repàs a la part més important de la història recent de la Gran Bretanya va donar pas a imatges del Buckingham Palace d'avui. Aquest va ser un dels moments més espectaculars de la cerimònia.

A través dels videomarcadors de l'estadi es va poder veure l'últim actor que ha representat James Bond, Daniel Craig, entrant a Buckingham, a la sala on l'esperava la reina Elisabet II d'Anglaterra, la de debò, no cap actriu. Bond i Isabel II van pujar a un helicòpter -amb l'escut anglès pintat al sostre- i es van dirigir cap a l'estadi. Això era encara un vídeo, una pel·lícula a través de les pantalles, però de sobte es va començar a sentir a l'estadi el so de les aspes d'un helicòpter, fins que va aparèixer de debò al cel. L'helicòpter es va aturar sobre l'estadi i James Bond i la reina van saltar en paracaigudes. Òbviament cap dels dos eren Daniel Craig ni Elisabet II, però la imatge va ser espectacular. Els paracaigudes van caure fora de les grades, i poc després la reina d'Anglaterra feia acte de presència a la llotja d'honor. Va ser el millor homenatge a la monarquia britànica, ja que els 80.000 espectadors drets van esclatar en un sonor aplaudiment a la seva reina.

Fantasia infantil

Nou canvi d'acte a la cerimònia d'inauguració. La sanitat pública anglesa és un altra de les coses de què més orgullosos estan els ciutadans del regne Unit, i Danny Boyle no ho va deixar passar. 320 llits d'hospital amb un nen i una infermera a sobre de cadascun van inundar el centre de l'estadi. Les infermeres van començar a explicar-los un conte, i aquí va arribar l'enèsim homenatge, al món de la fantasia creat pels escriptors infantils del país. Peter Pan, Mary Poppins i un llarg etcètera. Però també els malsons i els dolents dels contes, com Cruela de Vil, dels 101 dàlmates , i Lord Voldemort, de Harry Potter , van tenyir d'ombres i pors els nens dels llits d'hospitals. Tot això amb Mike Oldfield tocant el seu mític Tubular bells , un dels discos més venuts de tota la història. I és que la música va anar agafant importància exponencial a mesura que arribava el final.

El moment més simpàtic de la cerimònia va ser l'aparició de l'actor Rowan Atkinson fent el paper del seu cèlebre Mister Bean recordant la pel·lícula més olímpica, Carros de foc , amb la banda sonora del grup Vangelis.

L'últim homenatge va ser per a la cultura pop. D'una banda, a les sèries de televisió britàniques exportades arreu del món, i després a la música dels anys 60, 70, 80, 90 i la dècada dels 2000. Milers de ballarins van ocupar l'escenari per ballar frenèticament al ritme dels Beatles, David Bowie, Queen, els Sex Pistols, New Order, Eurithmics, Prodigy, Blur i Muse, entre molts altres.

Passat, present i futur en una cerimònia que va acabar amb la llarga desfilada dels milers d'atletes de tots els països i l'encesa de la torxa olímpica, que donava pas a 15 dies d'esports, el millor aparador del món.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT