Maria ‘Xaràdopa’

PeriodistaEl 26 d’abril farà trenta anys de l’accident a la central nuclear de Txernòbil. Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura, va publicar Veus de Txernòbil, un llibre de testimonis esgarrifosos que fugien de la zona. La família Xaràpova podria sortir-hi. Ells van allunyar-se de la radiació i se’n van anar a viure a Sibèria. Un any més tard naixeria la seva filla.

Als disset, la jove Maria ja va ser campiona al torneig de Wimbledon. Als 28, era l’esportista més ben pagada del món. En l’últim any, per exemple, declara haver guanyat gairebé set milions de dòlars en premis i 23 milions més en publicitat i acords comercials de tota mena. Però, tot d’una i sense dret a la presumpció de bona fe, ha passat de ser la Sugarpova (així es diu la seva empresa de gominoles) a ser la “ Xaràdopa ”, com publicava ahir el diari Metro de Londres a tota portada.

Xaràpova esgrimeix que ha pres el meldoni durant deu anys i que no es va assabentar que, a partir de l’1 de gener del 2016, aquest modulador metabòlic que activa el sistema nerviós central, incrementa el rendiment, augmenta la capacitat de concentració i protegeix de l’estrès passava a estar prohibit per l’Agència Mundial Antidopatge. Tant se val que tota la seva carrera, menys els dos últims mesos, estigui neta, que n’assumeixi la responsabilitat o que admeti, ara, que l’error va ser no llegir un correu electrònic en què li comunicaven que aquest medicament, amb el nom de Mildronate, ja no era legal.

D’un dia per l’altre, Nike i Tag Heuer han suspès els acords amb Xaràpova mentre duri la investigació, que és un eufemisme per no dir fins que es conegui la sanció. Tot d’una, s’ha quedat sense roba i sense saber les hores -dies, mesos, anys- que li que queden per tornar al tenis. Aquesta mena de conductes, en aquest esport, solen comportar un càstig de quatre anys sense tocar la raqueta. En cas de confessió, de bona fe i de la resta d’excuses que se’ls acudeixin als advocats, potser d’aquí dos anys encarà tornarà a les pistes.

Ja no serà el mateix. Ni el públic, ni les rivals, ni els patrocinadors ja no se la miraran igual. No suportem la traïció. L’engany ens rebel·la. I més encara si ho fan els millors. Jo em vaig posar dret amb la cursa de Ben Johnson superant Carl Lewis el 1988, vaig gaudir durant moltes migdiades de Lance Armstrong al Tour i m’he empassat molts partits gaudint de l’elegant revés a dues mans de Maria Xaràpova. I ara, com em va passar en els casos anteriors, no tan sols em sento estafat sinó que tinc una sensació de pèrdua de temps que no me l’acabo i no tinc ni un trist meldoni a l’abast.