Publicitat
Publicitat

Ràdio sí, ràdio no

Ahir sí, com que era Champions, les ràdios van poder tornar a les cabines del Camp Nou a fer companyia al Puyal. A la Lliga el conflicte ja fa set jornades que s'arrossega. Pagar o no pagar, aquesta és la qüestió. Els clubs, la LFP i els tenidors del drets audiovisuals, que paguen molts milions per tenir-los, volen explotar el seu negoci. Les ràdios, que tota la vida han viscut de fer les retransmissions de franc, també és comprensible que rondinin, com sempre que et toca pagar alguna cosa que fins a la vigília era gratis. Amb el futbol de pagament per televisió va passar el mateix, però aleshores qui es va lamentar va ser el seguidor. Ara, en canvi, l'aficionat al futbol no ha notat gaire la diferència pel fet que els periodistes radiïn el partit mirant-se'l per televisió. Només han perdut so d'ambient, veus i alguns matisos. Res significatiu. I és que la ràdio, ara per ara, amb la televisió i les noves tecnologies ha de mesurar bé les seves forces perquè ha deixat de ser imprescindible. Si més no, no té el paper que tenia antigament.

Sense ràdio, el futbol difícilment s'hauria convertit en la principal distracció de l'Estat, ni tindria la força, la implantació i la marca que té. El principal actiu de la ràdio, que potser s'hauria de fer valer, és aquesta difusió que ha fet del futbol. Ara, però, ja no cal la ràdio per fer el seguiment a l'instant dels resultats, perquè ho tenim tot a internet o al telèfon, i també de franc. Ara tampoc cal la ràdio per seguir el partit perquè els tenim tots a la tele (o a l'ordinador, si no volem pagar). Els carrusels tenien sentit quan tots els partits -o gairebé tots- es jugaven a la mateixa hora. Ara no. Des d'aquesta temporada, a tot estirar, arriben a coincidir dos partits en un mateix horari. La prova és que als estadis ha baixat espectacularment el nombre de persones que van amb l'auricular a l'orella.

Així doncs, què m'ofereix la ràdio que no em donen els altres mitjans? Espectacle. Un narrador, un comentarista, dos més a l'estudi per a les repeticions, un a la gespa, un altre a llotja, si convé un àrbitre… Uns aposten pel bon humor, altres pel forofisme, altres pel rigor. Cadascú amb el seu estil, gairebé totes les emissores tenen, en la retransmissió del futbol, un dels programes estrella de la cadena i una de les principals fonts d'ingressos publicitaris. Dir que això és dret a la informació és, jurídicament, burlar la llei. El dret a la informació és una persona, a l'estadi, dient el minut, el resultat i l'autor del gol. A l'hora de pagar -com acabarà passant- ho podem disfressar, tècnicament, d'unes contraprestacions de serveis de cabina, de cables i de zona mixta, però al capdavall serà la cessió de drets, perquè una retransmissió d'un partit és espectacle per a l'oient i negoci per a la ràdio, aprofitant-se que hi ha dos clubs privats que s'han posat d'acord per jugar a futbol.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT