Kilburn no era un barri londinenc gaire agradable per a un jove adolescent a finals dels anys 80 i principis dels 90. Atur, grisor, drogues... I encara era menys agradable si la teva mare era una jove anglesa que havia fugit amb tu quan tenies dos anys per escapar-se d'un pare australià alcohòlic. Per a aquell jove anomenat Bradley Wiggins la televisió i la música eren una vàlvula d'escapament. I va ser a la televisió on el 1992 va veure el britànic Chris Boardman guanyar l'or olímpic de ciclisme en persecució a Barcelona. Aquell dia va decidir que seria ciclista.
Ahir, Bradley Wiggins va guanyar a la cursa contrarellotge la medalla d'or que ha pujat la moral dels amfitrions i l'ha convertit, de passada, en el britànic amb més medalles olímpiques de tots els temps: un total de set, quatre de les quals són d'or. Wiggins, que va donar el primer toc de campana a la cerimònia inaugural dels Jocs, supera les sis medalles del penúltim rellevista de la torxa, la llegenda del rem Sir Steve Redgrave.
L'hora britànica
Fins ahir el Regne Unit no havia guanyat cap medalla d'or. Al matí, però, Helen Glover i Heather Stanning van trencar la sequera en el rem. Ara, els titulars van ser per a Wiggins, que tot just una setmana després de convertir-se en el primer britànic que guanyava el Tour de França, va volar per penjar-se l'or amb un temps de 50 minuts i 39 segons en un recorregut de 44 quilòmetres. Al podi el van acompanyar l'alemany Tony Martin i el seu company d'equip i selecció Chris Froome, l'home que es va buidar al Tour per ajudar Wiggins a arribar primer als Camps Elisis.
Per a Wiggins era el primer or en una cursa contrarellotge als Jocs, després de guanyar tres ors, una plata i dos bronzes en tres Jocs olímpics anteriors (2000, 2004 i 2008) tant en proves de pista com de carretera. Però l'or d'ahir va ser especial, ja que va ser a casa i el va elevar als altars. "No hi pot haver un dia millor que el d'avui. Impossible. Calia guanyar perquè les medalles són boniques, però cal que tinguin el color que toca. I avui tocava el color daurat", va comentar emocionat.
Wiggins ha passat de caminar pels carrers de Londres a guanyar-hi medalles envoltat de milers d'admiradors. Un final feliç per a un home que ha patit molt. La seva mare, per exemple, va veure amb mals ulls que apostés pel ciclisme, ja que el seu pare biològic també havia estat ciclista. Wiggins, però, va treballar molt però semblava encaminat a repetir els pecats paterns, ja que va caure en l'alcoholisme.
Per deixar l'alcohol, Wiggins va haver d'obrir els ulls amb una tragèdia. El seu pare biològic, que s'havia convertit en el seu primer admirador, va morir després de rebre una pallissa durant una baralla entre borratxos. Poc després, amb el suport de la dona i un fill que li alegrava els dies, va deixar la beguda i va millorar la seva forma física. El 2009 ja va quedar quart al Tour. El 2012 l'ha guanyat i s'ha coronat com un dels anglesos més grans de l'olimpisme.
És el triomf d'un home diferent. Un heroi so british , forjat a si mateix, amb pecats i redempcions. Un esportista particular, amb un físic curiós, propi d'actor de serials anglesos o d'humoristes. Wiggins és el nou símbol dels britànics, quan ell durant molts anys ha consumit símbols tan britànics com centenars de vinils de grups com The Who, The Jam o Joy Division. Militant de la cultura mod , Wiggins presumeix d'una Vespa i una Lambretta i vesteix com si fos als anys 70. A casa seva s'hi poden trobar fotografies dels The Who amb aquella americana amb els colors de bandera britànica, la mateixa que ell va fer pujar al pal més alt gràcies a una exhibició que va provocar l'eufòria pels carrers d'una ciutat, Londres, on fa dècades aquest jove escanyolit agafava la bicicleta per anar a comprar música.
