Publicitat
Publicitat

Una altra primera vegada

La primera vegada que vaig anar al Camp Nou, agafat de la mà del meu pare, sense cap tipus de consciència que aquell equip, aquells colors, formarien part de la meva identitat per sempre més.

La primera col·lecció de cromos. El primer escalfament de Maradona. El primer canvi de joc de Schuster. El primer plor, el dia de la final de Heysel. La primera gran decepció, Sevilla. La primera vegada que vaig veure Laudrup, jugant amb la Juventus, i el meu pare va dir que aquell ros la tocava de nassos. La primera Lliga de Tenerife, màgica, i les abraçades compulsives amb els veïns de seient. El primer gol de Romário. El primer i últim cop que vaig estar a punt de marxar del camp al descans, el dia del Macanudo Pizzi.

La primera vegada que vaig anar a l'estadi amb un amic, amb el cor una mica encongit perquè mon pare s'havia quedat a casa i, d'alguna manera, estava trencant una litúrgia sagrada.

El primer cop que vaig sentir la veu del Manel Vich i vaig tenir la temptació de perdre'm per saber què era la porta principal de tribuna i qui era l'home que s'amagava darrere aquelles paraules.

La primera Copa d'Europa del Barça a Wembley i el pare obrint una ampolla de cava mentre amb els ulls xops recordava l'avi Joan, que no en va veure cap, de Copa d'Europa.

La primera transmissió a RAC1. Els genolls em tremolaven, tenia la gola seca i la consciència que aquella era una de les oportunitats de la meva vida. El partit em va superar per tot arreu però afortunadament l'entrenador, que es deia Xavier Bosch, confiava en mi i va tenir paciència.

La primera Lliga de Campions compartida amb els oients, a París, acompanyada de la sensació que la fatalitat ancestral que envoltava el Barça des de sempre perdia força.

Infinitat de primeres vegades m'han dut fins aquí.

Avui, per fi, el primer article al diari ARA (estic molt content). El dia que el Barça juga contra l'Atlètic de Madrid (un dels meus partits preferits), el dia que, malauradament, l'assemblea de compromissaris donarà el vist i plau a un acord històric amb una autocràcia del Pèrsic (amb molts amics arreu del món però dictadura de cap a peus), el dia que, probablement, ens tornarà a caure la baba amb el millor Barça de la història, el dia que, per primera vegada, algun nen anirà al Camp Nou, agafat de la mà del seu pare i sense ser conscient que aquell equip, aquells colors, formaran part de la seva identitat per sempre més.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT