Publicitat
Publicitat

Quan la columna vertebral d'un equip sap a què juga

Construir les bases d'un equip és el més difícil del futbol, però millorar una estructura ja creada és relativament senzill, i fins i tot còmode quan la columna vertebral sap a què juga i té èxit al seu club. Sense ser el Barça ni voler-lo imitar directament, la selecció espanyola ha entès que donar el pes del joc a futbolistes que gairebé juguen de memòria era l'única opció de fer camí. Després el secret ha sigut rodejar els bons d'altres grans futbolistes que els han seguint fent millors. Les dues Eurocopes i el Mundial tenen marcat el segell Barça en la base, en l'essència de la idea, en el fons. L'últim èxit és la intel·ligència de Cesc, la gestió del ritme de Xavi, l'acceleració d'Iniesta, l'estabilitat de Busquets, la solvència de Piqué, la profunditat de Jordi Alba. Però també, i sent justos, ho són els punys de Casillas, la competitivitat d'Arbeloa, la contundència de Ramos, la verticalitat de Xabi Alonso i l'electricitat de Silva.

Possessió per sobre de tot
Tenir el control de la pilota és la prioritat que marca el Barça

Com fa anys que proposa el Barça, Espanya aposta per dominar la possessió de la pilota per sotmetre el rival, entenent que aquesta és la millor manera de ser efectiu i treure profit a una generació de futbolistes única en la circulació de la pilota, mestra del rondo. Adaptat en la forma (Del Bosque juga un 4-2-3-1), l'equip espanyol dóna el comandament als petits perquè desmuntin l'adversari a través del toc. En aquest joc d'amagar la pilota, els amos són els blaugranes Xavi, Iniesta i Cesc, que s'han sabut rodejar del talent interior de Silva i Xabi Alonso i l'exterior de Jordi Alba.

Integrar el punta en l'atac
Del Bosque ha buscat fer de Cesc el seu Messi com a fals davanter

En aquest últim campionat, i forçat per la baixa de Villa i els dubtes que generava l'estat de forma de Fernando Torres, la roja s'ha atrevit a jugar sense davanter específic. L'escollit per interpretar aquest paper de fals 9 ha sigut Cesc. I no és casual que hagi sigut ell i no cap altre. Hàbilment, Del Bosque ha aprofitat l'aprenentatge del d'Arenys al Barça de Messi perquè fos ell qui es mogués amb total llibertat per la punta d'atac. Davant uns rivals més tancats que mai -l'Espanya campiona (i blaugrana) genera el mateix respecte que el Barça-, la roja ha necessitat que el seu davanter no només estirés el camp i pensés en el remat, sinó que havia de participar de la construcció dels atacs. Cesc ha sigut útil tant en la fase creativa com en la de finalització.

Intensitat defensiva
La clau de l'èxit de tots dos equips és concedir pocs gols

Tant al Barça com a la selecció espanyola se'ls recordarà pel seu futbol atractiu i ofensiu, quan és en els moments sense pilota que han demostrat ser realment campions. Amb Guardiola, la pressió sobre la pèrdua ha adquirit tanta (o més) importància com una paret en atac. I també reconeixement. Espanya, reforçada amb un doble pivot, també ha volgut ser intensa en la pressió i el replegament i ha acabat el torneig havent encaixat només un gol. Mèrit de la fusió de la feina defensiva del Barça i el Reial Madrid.

Caràcter i ambició
Els blaugranes fa quatre anys que demostren la fam de títols

Reunir en una generació jugadors amb talent i, a més, amb l'actitud necessària, és tan complicat com lloable. El Barça i Espanya els tenen i els mantenen: són futbolistes afamats de títols, apassionats per la victòria. Professionals que s'alimenten de l'èxit per apujar el llistó de la seva exigència durant quatre anys. Només?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT