Quan compartir la por et porta al cim

Roques, un núvol d’escuma i una caiguda, de molts metres, amb l’única protecció d’una embarcació cenyida a la part inferior del tronc, doblegat, i una pala de plàstic dur. Els germans Gerd (1988) i Aniol (1991) Serrasolses s’hi llancen desenes de vegades cada dia com qui salta dos esglaons amb actitud heroica. “Que sigui el que Déu vulgui”, els deien els seus avis a mesura que deixaven la serenor de les aigües tranquil·les del Ter i s’endinsaven -per triomfar- en el caiac extrem. Els gironins són dos dels últims campions del món del vessant més radical de la disciplina, que consisteix a descendir amb el menor temps possible un tram determinat de riu, amb ràpids i salts d’aigua. Poc convencional, espectacular i perillós, fins i tot per a dos dels seus màxims exponents. “Sempre hi ha risc. Quan fas un circuit les coses poden anar molt bé o acabar en una pinya monumental. Has d’estar ben concentrat, perquè a la meitat d’un obstacle no pots fer marxa enrere. Has de saber lluitar amb la por”, comenta l’Aniol, vigent campió mundial amb 25 anys.

“Hi ha moments en què no les tens totes. Algunes vegades has de passar por per poder superar-te i evolucionar. La por és necessària, és bona. T’ajuda a ser més conscient i a treure una energia especial. Si no la sents és perquè no estàs competint a gran nivell”, diu el seu germà, guanyador de l’edició del 2013. La línia entre l’alerta, el respecte per l’entorn i el pànic és, sovint, massa prima. “És vital saber gestionar la situació. Potser al començament et fa patir un salt d’un metre i amb els anys el que et costa és afrontar una caiguda de 30 metres. El rerefons és el mateix. Has d’esbrinar els motius i els factors que fan que dubtis. El camí és creure en tu mateix, interioritzar el traçat i visualitzar-te superant-lo”, afegeix.

Fer de viure a la vora del precipici la teva feina té un peatge, especialment físic. Entre els dos catalans sumen una generosa col·lecció de lesions. L’Aniol, de fet, arrossega unes molèsties des d’abans d’endur-se a l’octubre el títol. “He hagut de passar pel quiròfan. M’havien de recol·locar l’espatlla i posar-hi un lligament del genoll. Ara estic acabant la rehabilitació, que s’ha allargat molt, gairebé tres mesos. Però què hi farem. És una part d’aquest esport. S’ha de ser fort per estar tranquil i recuperar el nivell”, explica. La paciència és sovint una virtut inusual a l’elit. “Mantenir l’optimisme en aquells moments és complicat. Passes de remar a no fer-ho en molt de temps, a viure amb dolor. A mi em costa molt controlar el factor mental cada vegada que et fas mal i t’allunyes de l’aigua, però quan hi tornes és brutal. El caiac és molt agraït. Et regala viatges, amics i sensacions addictives”, comenta el Gerd. “Compartir-les les fa més especials”, asseguren els dos a l’uníson. La seva manera d’entendre l’esport és calcada. Se senten afortunats de poder compartir una passió que els omple i els obliga a viure a cavall del Pallars Sobirà i la resta del món per mantenir el ritme d’entrenaments.

Les rivalitats mediàtiques

Les moltes experiències els han unit, desmitificant les grans rivalitats mediàtiques. “Ens han fet millors i molt amics. Que el teu germà practiqui el mateix esport que tu només pot ser positiu. Comparteixes vivències, aventures, viatges. Ell és el gran i sempre ha sigut millor perquè va començar abans. Jo el veia i volia ser com ell, superar-lo”, confessava el petit dels Serrasolses, l’Aniol. L’altre obre encara més la veda de qualificatius afectuosos. “Sense l’Aniol, que és tan bo, potser m’hauria relaxat més. Tenir-lo a prop m’ha obligat a no poder aturar-me, a seguir treballant. És una gran sort i un avantatge. S’ha de ser atrevit. Només es millora remant amb gent de molt nivell. Si algú m’ha de guanyar, que sigui el meu germà”, conclou.