‘La franja’ està de moda?

HistoriadorSi hi ha un club a la capital de l’Estat que s’identifiqui amb el futbol popular és, sense cap mena de dubte, el Rayo Vallecano. Fundat el maig del 1924 sota el nom d’Agrupación Deportiva El Rayo, va saber sobreviure a l’ombra dels dos grans equips de Madrid malgrat algun episodi que va deixar certa petja, com quan la signatura d’un acord d’ajuda mútua amb l’Atlètic de Madrid la temporada 1949-1950 va implicar la incorporació d’una franja vermella -producte de l’admiració pel River Plate- a la fins aleshores immaculada samarreta blanca.

El 1991 el Rayo es va convertir en una societat anònima esportiva i va passar a mans de l’empresari José María Ruiz-Mateos. Aquella mateixa temporada l’equip va assolir l’ascens a Primera Divisió amb Camacho a la banqueta. Va ser aleshores quan es van crear els Bukaneros, el grup de seguidors radicals del conjunt de Vallecas. El seu nom fa referència a la concorreguda Batalla Naval que anualment se celebra amb motiu de les Fiestas del Carmen, la patrona del barri. D’ençà de la seva aparició, la identificació del Rayo amb l’antifeixisme, l’extrema esquerra i els moviments socials es va accentuar.

Des d’aleshores el grup s’ha significat pel seguit d’accions, tifos i campanyes amb rerefons social i polític que ha organitzat. Des de realitzar coreografies contra el futbol negoci o el racisme -tot recordant jugadors amb passat rayista com el davanter anglès Laurie Cunningham i l’exporter nigerià Wilfred Agbonavbare- fins a fer campanya en favor de l’alliberament d’Alfon (membre del grup condemnat a 4 anys de presó per un delicte de tinença de substàncies explosives, que l’encausat sempre va negar) o en defensa de Carmen Martínez, una veïna del barri de 85 anys que va ser desnonada. També han estat crítics amb Javier Tebas, la LFP, l’exdelegada del govern a Madrid o el Partit Popular. Res sorprenent si tenim en compte que Vallecas és l’únic districte de la capital on mai ha guanyat el PP. Fets com aquests el van convertir en el referent de l’esquerra alternativa, que va adoptar el Rayo com a club ensenya. Una operació similar a la que, salvant les distàncies, van dur a terme els okupes de Hafenstraße quan a la dècada dels vuitanta van començar a assistir als partits del FC Sankt Pauli, un equip arrelat al barri homònim d’Hamburg que, com Vallecas, ha esdevingut un símbol de l’esquerra, el moviment autònom i l’antifeixisme a nivell internacional.

Després del gest de la plantilla i el tècnic Paco Jémez amb l’àvia desnonada, el Rayo va despertar simpaties arreu. La seva acció va transcendir l’àmbit esportiu i va posicionar mediàticament el club. La franja, com és conegut el Rayo, va esdevenir l’equip de moda del futbol espanyol. Un context que els actuals dirigents no van desaprofitar. Martín Presa, l’empresari propietari de l’entitat, va presentar a l’inici de la temporada les samarretes que lluirien els jugadors enguany. Els dissenys dels uniformes suplents, tota una al·legoria de la lluita contra l’homofòbia i el càncer, han incrementat la popularitat del club. Però no tot han estat flors i violes. Els Bukaneros, enfrontats amb els administradors del Rayo d’ençà de la suspensió d’un partit contra el Real Madrid per un presumpte sabotatge de l’enllumenat que va provocar la detenció de 13 aficionats, van denunciar el que entenien com una maniobra de màrqueting buida de contingut. L’hostilitat dels seguidors es va aguditzar arran de les mesures repressives que van patir després del rebombori generat per l’assassinat d’un ultra del Deportivo. El darrer episodi d’aquesta guerra oberta ha estat la denúncia dels aficionats per les retallades i el retard a l’hora d’abonar els sous als jugadors del segon equip i als treballadors del club, la manca de material esportiu en condicions i l’abandonament que pateixen les categories inferiors i l’equip femení. El Rayo és molt més que una franja multicolor i unes bones paraules. Així almenys ho entén la facció més sorollosa de la seva afició, la que malda perquè el seu equip, com va dir l’entrenador, s’assembli “cada cop més al seu barri, on la gent esta acostumada a rebre cops i aixecar-se amb entusiasme perquè creu en la seva honradesa i honestedat”.