Publicitat
Publicitat

La història d'amor que va superar murs

El 10 de novembre del 1956 els tancs soviètics van acabar d'ocupar totes les posicions estratègiques de Budapest i això va posar punt final a la revolució hongaresa. La repressió va ser duríssima per als hongaresos, que havien intentat treure's de sobre l'ombra soviètica.

Tot just 12 dies més tard de la fi de la revolució, es posaven en marxa els Jocs Olímpics de Melbourne, uns Jocs en què els hongaresos obtindrien una petita victòria quan una generació meravellosa de jugadors de waterpolo van derrotar els soviètics en les semifinals per 4 a 0. És el partit conegut amb el nom de "sang a la piscina" per culpa d'una famosa fotografia de l'hongarès Ervin Zádor amb la cella oberta per un cop de puny del soviètic Prokopov. "El nostre objectiu era treure de polleguera els soviètics des del primer segon", va recordar Zádor, que com altres companys d'equip demanaria asil polític al final dels Jocs, en què els hongaresos van penjar-se l'or. "Des del primer segon els cops van ser horribles. Teníem clar que era una manera de recordar als soviètics que els hongaresos no ens rendíem", va dir Dezso Gyarmati.

Aquest era el clima d'aquells Jocs Olímpics. El planeta ja havia quedat dividit del tot en dos blocs, i després de l'estrena soviètica en una cita olímpica el 1952 a Hèlsinki, cada duel de Melbourne amb atletes del bloc de l'Est i occidentals era polititzat. De fet, l'Espanya franquista, Suïssa i Holanda no van anar a Melbourne per protestar precisament per l'esclafament de la revolta hongaresa pels tancs soviètics.

Però la història més entranyable d'aquests Jocs de ben segur que va ser la de la llançadora de disc txecoslovaca Olga Fikotova, que va tornar a Praga amb l'únic metall daurat de la seva delegació. A la recepció que li van fer, però, li van dir que "dels Jocs en portava un 50% de glòria i un 50% de vergonya". "Perquè tornava amb un or però també m'havien vist parlar molt amb un nord-americà feixista", com recordava fa poc l'atleta txeca.

A les pistes d'entrenament i a l'estadi, Fikotova havia conegut un llançador de martell nord-americà, Hall Connolly. "Des del començament crec que teníem clar que ens agradàvem", va recordar la medallista. Un nord-americà i una txecoslovaca no tenien gaires opcions per acabar plegats en plena època del Teló d'Acer, però com que es tractava de dos esportistes que van tornar de Melbourne amb la medalla d'or penjada al coll, no hi havia impossibles. En lloc d'amagar que s'havien enamorat, Connolly va demanar permís per poder volar a Praga i conèixer la família de Fikotova, llavors estudiant de medicina. Pressionats per la mala imatge dels països de l'Est després dels fets de Budapest, els txecs van acceptar sorprenentment el viatge de Connolly, i el 1957 es van casar en una cerimònia civil que va tenir dos padrins de luxe: Emil Zátopek i Dana Zátopková, matrimoni i llegendes de l'esport txec, amb set medalles entre els dos. De fet, Zátopek va fer pressió per aconseguir el permís de les autoritats perquè el matrimoni fos una realitat.

Fikotova i Connolly van viure plegats als Estats Units fins al 1973, quan es van divorciar. Connolly ja és mort. Fikotova viu a Califòrnia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT