El merescut descans final de Platko, l’hongarès que va emocionar el Barça
BarcelonaFerenc Platko, el “ rubio Platko de Hungría ” que va lloar Alberti en un poema després d’una final de Copa magnífica en què el porter hongarès va jugar-se la pell en nom del Barça, descansa per fi amb honors. Ahir, ben lluny de la seva Budapest natal i de Barcelona, on va ser l’heroi d’una generació, les restes de Platko van ser enterrades al mausoleu que el Colo-Colo, un club xilè, té en un cementiri de Santiago de Xile. El mausoleu de les velles glòries del club.
Lluny de casa, descansa un nom clau dins del Barça. Platko va arribar al Barça el 1923, provinent de l’MTK de Budapest, per ocupar el lloc que deixava Ricardo Zamora, que tornava a l’Espanyol. Fort, autoritari i valent, Platko era fill d’una escola futbolística, l’hongaresa, llavors més desenvolupada. Ràpidament, l’afició de les Corts va enamorar-se de Platko, que a la final de Copa del 1928, contra la Reial Societat, va acabar a l’hospital en rebre una trompada. Va ser un partit èpic, ja que, després de rebre una ferida al cap, van portar Platko al vestidor, però ell va decidir tornar al terreny de joc i defensar la porteria lesionat contra un rival molt agressiu. Al final, Platko va ser clau per empatar el partit i el Barça guanyaria la Copa després de dos desempats. A l’Hospital, el porter va rebre la visita de Carlos Gardel, el cantant de tangos. I va ser immortalitzat pel poema de Rafael Alberti.
Platko estava destinat a ser un rodamón. Després de vuit anys al Barça, va seguir voltant. Si ja havia jugat a Txecoslovàquia, Àustria i Anglaterra, va començar la seva carrera d’entrenador al Basilea suís, i va conèixer posteriorment el futbol francès, el portuguès, el romanès i, fins i tot, el nord-americà. A Barcelona hi tornava sempre, i hi va entrenar poc abans de la Guerra Civil. Platko va arribar a Xile a finals dels anys 30, aprofitant els seus coneixements de castellà per triomfar en terres americanes, i el 1939 fitxava per al Colo-Colo, el club més popular de Xile. El seu periple xilè va ser apassionant, amb topades històriques amb periodistes, aficionats i rivals, mètodes de treball revolucionaris per als futbolistes locals i èxits. El 1939 ja va guanyar la lliga. I el 1941 ho va fer sense perdre ni un partit, amb la tàctica WM i els marcatges personals imposats per Platko com a bandera. Ho va fer tan bé que el futbol argentí es va fixar en ell: Platko és dels pocs homes que ha entrenat tant el Boca Juniors com el River Plate. El 1953 va tornar al Colo-Colo.
Rivalitats xilenes
A Xile, Platko va dirigir altres equips com el Santiago Wanderers, el Santiago Morning i el San Luis de Quillota. També va dirigir la selecció xilena durant els anys 40, però va topar amb les guerres internes del futbol local. Llavors, els directius del Colo-Colo i l’Universidad Católica lluitaven per imposar els seus tècnics a la selecció i, abans del Mundial del 1950, unes derrotes van permetre que Alberto Buccicardi s’imposés al capdavant de la selecció. Buccicardi va convocar pocs jugadors del Colo-Colo i Platko s’hi va tornar en derrotar la selecció en un amistós amb el Colo-Colo, en què els aficionats del club van celebrar la derrota de la selecció. “Era un home passional, divertit però amb caràcter. Va ser clau a l’hora de canviar el futbol xilè”, recorda Manuel Muñoz, que encara avui en dia es queixa per la decisió de la Federació de “no permetre a Platko ser el seleccionador al Mundial del 1950”. “Era el millor entrenador”, diu sobre el Gringo, com coneixien l’hongarès llavors.
A Xile va arribar a ser molt estimat, i ell va aprendre a estimar una terra on tothom el coneixia com a Fernando, i es va desterrar gairebé de la memòria el seu nom de naixement, Ferenc. De fet, el seu cognom era Plattkó, però va acabar convertit en Platko. El 1953, de nou, el seu Colo-Colo va enlluernar, amb jugadors com Jorge Robledo, un futbolista de pare xilè i mare anglesa que s’havia criat a Anglaterra, guanyant títols amb el Newcastle. O Manuel Muñoz, el primer crac nascut a Tocopilla, anys abans d’Alexis Sánchez. Ara, amb motiu dels 90 anys del club, els directius del Colo-Colo han decidit traslladar les restes mortals de Platko al mausoleu on ja descansen homes com Jorge Robledo.
Un final ben trist
Ara, els seus últims anys van ser ben tristos. Manel Tomàs, del Centre de Documentació del Barça, va descobrir les cartes que durant els anys 70 Platko va enviar des de Xile al Barça demanant ajuda, ja que estava malalt i estava arruïnat. El setembre del 1979, l’Agrupació d’Antics Jugadors li va assignar 10.000 pessetes mensuals i les medicines que necessitava, però sembla que posteriorment aquesta ajuda es va tallar, ja que ell va seguir enviant cartes desesperades demanant diners per al tractament mèdic de la seva dona. Són documents ben tristos d’un home de 80 anys que demana diners per tractar el càncer de la seva dona, i oferia medalles de campió de la seva època del Barça a canvi de diners. El Barça li va estar enviant diners fins al 1983, malgrat que ell contestava afirmant que en necessitava més.
Platko va morir a Santiago de Xile el 2 de setembre del 1983 i, fins als últims dies de la seva vida, va estar enviant cartes al Barça. Va ser enterrat en una modesta tomba amb la seva dona, una tomba que corria el perill de perdre’s. El Colo-Colo, però, ha evitat que Platko acabi en una ossera anònima i el deixarà descansar al mausoleu del Cementiri General de Santiago, on cada 19 d’abril, la data de fundació de l’entitat, s’hi fa un petit pelegrinatge per recordar les figures que han fet d’aquest club un dels més grans del futbol americà. Figures com les de Platko.
