En què creu la meva sogra?

El Barça havia arribat al descans, a l’estadi de l’Elx, traient de polleguera bona part dels aficionats culers. Semblava que l’equip, després de les exhibicions de les últimes setmanes, havia sortit al camp a passar l’estona; això que se’n diu madurar el partit. Però amb els jugadors estàtics i sense cap velocitat de pilota, el duel no es madurava, s’adormia. Resultat al marge, era una versió pitjor que a Màlaga, Getafe o Anoeta. Hi havia una alineació més lògica que a Almeria o Sant Sebastià, sí, però els sis canvis de patac de Luis Enrique tornaven a donar al Barça una versió menys intensa i més imprecisa que en les últimes actuacions. A més, entre la gespa seca, les garrotades dels de casa -sempre buscant el turmell blaugrana- i el fet de pensar que a la Copa ja els havíem apallissat fins i tot amb Mathieu i Sergi Roberto disfressats d’estrella, els badalls del Barça s’encomanaven. De fet, el porter de l’Elx anava al vestidor sense haver fet cap aturada mentre que Bravo s’havia lluït -ja no és notícia- en tres ocasions. Això sí, per acabar-ho d’adobar, els de La transmissió d’en Puyal, amb el reglament a la mà, ens deien que el gol de murri de Piqué no hauria hagut de pujar al marcador.

I aleshores, preocupats, mentre esperàvem que comencés la segona part, la realització televisiva ens va ensenyar la pancarta que hi havia darrere d’una porteria al Martínez Valero. “ Mi suegra cree en Dios, yo creo en Messi ”. I l’argentí, que a la primera part havia estat espès jugant més de quarter-back que de fals nou i perdent un munt de pilotes perilloses en el regat de transició, no va voler que dubtéssim d’ell. La fe no admet matisos. En la segona part, l’argentí, de nou més a prop de Neymar, va marcar de penal el gol de la sentència i, a partir d’aquí, va tornar el seu festival, un autèntic repertori de regat, passada i intel·ligència futbolística. Les dues paret-assistència amb el brasiler van ser dues jugades màgiques, del millor de la temporada. I, finalment, encara va marcar el seu segon gol amb una definició que deixa amb la boca oberta tant al porter com a tots els aficionats. Amb el resultat a favor, amb el rival amb deu jugadors i amb la llengua fora, aquest Barça sap sotmetre els contrincants. Hi hagi Iniesta o Rafinha al camp, hi hagi Xavi o Roberto, hi hagi Alves o Montoya, l’equip sap jugar a amagar la pilota i ofegar el rival. M’agrada aquest Barça amb instint assassí que, amb 0-4, aprofita el temps afegit per marcar el cinquè i el sisè. Jo crec en Messi, la meva sogra diria que no creu en Déu, però potser ja en som una colla que comencem a creure en Luis Enrique.