En temps de descompte

-Abbas, escalfa! Sortiràs tu.

M’ho esperava. De fet, fa estona que ho esperava. Hem de marcar, per nassos. Calen davanters, ara, tant se val perdre per un com per quatre. Irlanda ens guanya, a casa, per un a zero. Si s’acaba així, eliminats. Si empatéssim encara hi hauria alguna possibilitat, ni que fos per carambola: Israel, classificada en la fase prèvia al Mundial. Falta poca estona, massa poca estona. Deu minuts, potser. Cal un davanter o un centrecampista d’atac amb una bona gardela de lluny. Com jo.

Quan surto a escalfar hi ha un xiuxiueig entre el públic, a l’estadi de Ramat Gan. No el sé interpretar, ni m’interessa. Hi ha aplaudiments, segur. Em sembla que també algun xiulet, no ho sé del tot. Em trec el xandall. A la samarreta blanca de la selecció d’Israel no hi ha escrit els noms dels jugadors, potser per no haver de decidir en quin alfabet l’escriuen. No hi posa Abbas Swan. El meu nom. Àrab. Només el número dinou.

-Canvi!

La gent aplaudeix, esperançada. Que surti qui vulgui, però que marquin. Ho deu estar veient molta gent. Què deuen pensar? Aquí, al camp, a Ramat Gan, són jueus. Segur que tots són jueus. ¿Ara treuen l’àrab? És ben igual, si marca. Qui es classifica és Israel. També ho deuen estar veient per la tele els meus parents, els meus cosins, a Natzaret, al meu poble, el poble del meu equip, el Bnei Sahum. Àrabs amb el passaport d’Israel. I també a l’altra banda de la ratlla, de la línia verda. Hi ha nens palestins, a una banda i l’altra de la ratlla, que tenen la meva foto penjada al costat de les dels màrtirs. ¿Volen ells que marqui? Ben contents que van estar quan amb el Bnei Sahum vam guanyar fa dos anys la copa d’Israel, contra el Happoel de Haifa. Van sortir al carrer, cridant. Diuen que és la manifestació dels àrabs a Palestina més gran des de la Naqba. Quan vam guanyar la copa, me la va donar, com a capità, el primer ministre d’Israel. L’equip dels àrabs guanya la copa. Llavors volien que marqués. Però ¿i ara? Què deuen voler ara?

Abbas, tranquil! Endarrereix-te una mica. No et quedis en punta. Espera el rebuig...

Sé què he de fer. Ho he fet moltes vegades. Em sap greu haver sortit massa tard. Si hagués sortit de bon començament... Llavors la gent s’hauria estat fixant en si cantava o no l’himne, Hatikvà, l’esperança dels jueus. Com que era a la banqueta no s’hi ha fixat ningú. Ni els jueus que tenia al costat. Sempre he jugat amb jueus al costat. Al Maccabi, al Happoel. Som del mateix equip, ara. Tu agafes onze persones i els poses la mateixa samarreta i són un equip. Companys. Volen guanyar junts. Encara que no parlin la mateixa llengua ni resin al mateix déu, qui se’n recorda, allà al mig. Jo sóc un bon musulmà. Jo sóc àrab. Jo em dic Abbas Sahum. Però jugo amb la samarreta blanca. El porter de l’equip contrari podria ser el teu germà. Però tu vols marcar. És el futbol, això. M’endarrereixo. Passen els minuts. Ja som al descompte. Irlanda guanya per un a zero. Tothom està nerviós. Jo no. No hi penso.

És el minut noranta, això ho sabré després. Hi ha un atac per l’esquerra, la defensa irlandesa està ben posada. L’extrem esquerre entra la pilota a l’àrea, el davanter centre juga d’esquena a la porteria, com un pivot de bàsquet. Ho fa bé: no intenta controlar, sinó que la dóna endarrere, cap on sóc jo, m’ha vist. Em ve de cara, l’engalto de molt lluny, deuen ser set o vuit metres fora de l’àrea. Ras. Hi ha molta gent a l’àrea, però el davanter centre ha jugat bé amb el cos i s’ha endut dos defenses, queda un forat a la meva esquerra, a la dreta del porter. La pilota passa per allà. Arran de pal.

“Gol! Gol d’Abbas Swan, gol d’Israel, Israel empata el partit!”, he vist després que cridaven en hebreu els comentaristes de la televisió, enfollits. Ramat Gan enfolleix.

He marcat. Israel es pot classificar. Què deuen pensar a Natzaret? Què deuen pensar a Ramallah, a Hebron? ¿He marcat de veritat o m’he fet un gol a la pròpia porteria? No ho sé. No hi penso. Els companys vénen tots cap a mi, m’envolten, m’abracen, m’escabellen, quedo al mig d’una pinya, invisible per als qui s’ho miren per la tele, invisible per a l’onada de blanc i blau israelià que comença a cantar des de la graderia, efervescent, bullint, en moviment. Sento que criden el meu nom, tot l’estadi, tots els jueus de l’estadi, Abbas, Abbas. Quan els altres jugadors de l’equip s’aparten, tots cap al nostre camp, no deu quedar ni un minut, ara a aguantar el resultat, jo aixeco els braços al cel, amb els punys tancats, rabiós, orgullós, orgullós del gol, orgullós de l’empat, orgullós dels crits, orgullós de jugar, orgullós de qui sóc.

Però qui sóc?