Publicitat
Publicitat

Els blancs van buscar trencar el matx per desordenar el joc de posició del Barça

El toc sobreviu al cinc contra cinc del Madrid

El futbol, com la vida, és decidir un camí. Sospesar les rutes que et porten a la destinació i triar la millor. No la més ràpida. No la més curta. No la més recta. La millor. Ahir el Barça va haver de treure la brúixola i triar el millor camí -no el més ràpid ni el més curt ni el més recte- cap al gol, sense risc d'encaixar-ne un. I en aquest conflicte entre anar endavant mirant enrere, diversos factors temptaven Messi per trencar l'equilibri que intentava aportar Xavi.

Perquè no era fàcil mantenir el seny. El Madrid, agressiu i atrevit en la pressió, va sortir a buscar el Barça ben amunt. Va ser valent, com s'ha d'exigir al club blanc, gairebé 300 minuts després. Els visitants van tenir cinc minuts de cert control, fins que els culers van trobar una possessió llarga a través de la qual calmar el joc. Des d'aleshores, i un cop coneguda la ruta de l'èxit, el secret va ser anar-la recorrent pas a pas, sense caure en el parany de voler fer drecera i cometre errors.

El perill, un partit trencat

L'estratègia de Mourinho era clara: partir el Madrid en dos blocs de cinc homes per intentar dividir el Barça i fer-li perdre l'ordre posicional que reclama el seu joc. Era l'aposta blanca: treure profit de l'artilleria que va saltar a la gespa del Camp Nou i convertir el matx en un escenari d'anada i tornada, un entorn caòtic i esbojarrat on els Cristiano i companyia se senten còmodes i on, calculats els punts dèbils del Barça, els de Guardiola podien patir.

De fet, el Barça va estar a punt de caure en la trampa perquè, sense joc al mig del camp per part del Reial Madrid, la defensa avançada dels blancs convidava a atacs directes, a un joc vertical a través de Pedro i Villa. A un futbol de vertigen, que és al que volia jugar el Madrid.

Xavi va saber trobar el ritme adequat al joc, va reorientar el rumb del tren que havia de dur el Barça a jugar la final de Wembley per fer-lo passar per l'estació de control de les seves botes. Res d'anar pel camí ràpid. Res d'anar pel curt. Res d'anar pel recte. Ahir es tractava, més que mai, d'anar pel millor camí, que era una suma de tots, afegint-hi una ruta més tranquil·la, una de més llarga, una de més coneguda, la de tocar i tocar la pilota per calmar els ànims. L'únic problema, en alguns moments del matx, va ser trobar el punt just entre anar a l'atac i conservar la possessió de la pilota.

Atacar sense especular

Aquest conflicte venia per la facilitat amb què el Barça va superar la primera línia de pressió del Madrid a partir del primer quart d'hora de joc i fins al final del partit. Dividit com estava, l'equip de Mourinho va proposar dos partits paral·lels. D'àrea a àrea, cinc contra cinc. Messi i Iniesta van trobar en aquest cos a cos un escenari ideal per desequilibrar i els van cosir a faltes. Sobretot a l'argentí.

El que va controlar millor el Barça, censurant les curses per banda d'Alves, van ser els atacs del Madrid, per contrarestar-los, com a mínim, en situacions d'igualtat numèrica. Els duels de Mascherano i Piqué contra Higuaín o Cristiano, encarant en carrera, els van resoldre sempre d'una manera brillant. Puyol, atent al tall, també es va alçar victoriós de totes les batalles i es va sumar a un triomf col·lectiu, construït des de la solidesa defensiva i rematat des de la màgia ofensiva.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT