El valor de la Lliga: la memòria com a antídot al costum
Fins al 1990 el Madrid tenia 15 títols més que un Barça acostumat a guanyar en l’últim quart de segle
BarcelonaEn una part del barcelonisme s’ha instal·lat la sensació que aquesta Lliga no es guanya, sinó que només es pot perdre. La distància que fa tot just un mes tenia el Barça respecte dels seus perseguidors ha devaluat la dimensió d’un títol que els blaugranes han fet seu durant les últimes tres dècades. El costum -l’hàbit de guanyar- fa que donem menys valor a les coses, i més quan les mirades es traslladen obsessivament cap a Europa: hi ha el temor que un triomf del Reial Madrid a la Lliga de Campions minimitzi el títol de Lliga dels catalans, que s’ho jugaran tot contra l’Espanyol i el Granada.
Per això, durant les últimes setmanes, el missatge que es llança persistentment des de totes les tribunes del Camp Nou és unívoc: la Lliga té molt de valor, no és un premi només que hagin de celebrar els anomenats aixecarecopes, aquells aficionats d’esperit conformista que s’acontenten amb èxits menors. El president Josep Maria Bartomeu va demanar un últim esforç per aconseguir un “doblet màgic”, mentre que Luis Enrique va repetir dissabte des del Benito Villamarín que els culers estan massa ben acostumats. Ni cada dia es poden marcar vuit gols, ni cada temporada es pot celebrar el títol de la regularitat. El portaveu al vestidor és Gerard Piqué, que també des de Sevilla va reclamar el lloc que li pertoca al trofeu de la regularitat: “Hem de tornar a guanyar la Lliga. La teníem a les mans, vam gastar el que havíem aconseguit i ara l’hem de tornar a guanyar. El gust serà doble”.
Igual que amb Van Gaal
El Barça, per tant, intenta que el títol no es menystingui entre els aficionats, conscient, però, que un triomf madridista a Milà taparia els èxits, igual que va passar amb el títol de Louis van Gaal l’any 1998. A més, al Camp Nou saben que tancar el curs amb un doblet no pot amagar la necessitat de replantejar el model esportiu: cal sacsejar la plantilla i treure un trident intocable de l’estat de confort permanent en què viu amb l’arribada d’un quart davanter de nivell. Donar valor a la Lliga no entra en conflicte amb una anàlisi profunda del que ha passat aquesta temporada, en què a l’equip li ha faltat fons d’armari i ho ha deixat gairebé tot en mans de la inspiració del trident.
Hi ha una generació de barcelonistes que viu instal·lada en el triomf. Les Lligues no es guanyen, sinó que es perden. Al Barça se li pressuposa el triomf en aquesta competició, ja que durant els últims 25 anys tretze títols han acabat al museu del Camp Nou. Més de la meitat. En aquest mateix període, el Madrid només n’ha guanyat set. Quan el Dream Team de Johan Cruyff va arrencar el cicle guanyador -i va canviar, per tant, la mentalitat culer- el Barça tenia quinze lligues menys que els madrilenys -25 a 10-. Un quart de segle més tard, els blancs en tenen 32 i els catalans 23, i si el Barça sumés un nou campionat enguany, n’haurà guanyat sis de les últimes vuit. Seria el segon millor cicle de tota la història del futbol espanyol, només superat pel gloriós Madrid dels anys 60.
Canviar el curs de la història
L’any 60 va marcar un abans i un després en la dialèctica entre el Madrid i el Barcelona. Malgrat que l’acabat d’estrenar Camp Nou ja havia celebrat dos títols de Lliga, l’empremta de l’equip de les Cinc Copes començava a esborrar-se. En la segona meitat de la dictadura franquista, Santiago Bernabéu va saber moure els fils necessaris per construir un imperi. El Madrid -que només havia aixecat sis títols fins llavors- va encadenar vuit dels nou campionats següents. El Barça no trobava relleu a Ladislau Kubala, Luis Suárez va ser expulsat a Milà i els catalans van perdre’s durant tretze anys en una costosa travessia pel desert dels perdedors. Era un club acomplexat que veia com el competidor d’aquell Madrid imperial era l’Atlètic de Madrid.
Amb la democràcia, els blancs van tornar a encadenar cinc títols en sis anys, entre el 1974 i el 1980, i ja a finals del 80 la Quinta del Buitre en va sumar cinc de consecutius. La Lliga era cosa del Madrid fins que Cruyff va atorgar al Barça una identitat. La memòria com a antídot al perillós costum de guanyar.
