Despertar amb el cant dels dinosaures

Els ocells, veritables dinosaures, demostren algunes capacitats intel·lectuals superiors a les dels simis

Si s’observa amb molta atenció i una mica d’imaginació una gallina, no és difícil detectar-hi deixos d’un animal que ja no existeix. Quin? Fem l’exercici: l’estira-i-arronsa del coll, la mirada severa i un punt altiva, els moviments arquejats de les potes, les ales com a extremitat lleugerament estrafeta... Encara no? Recorrem, doncs, a l’anàlisi genètica: ja fa anys que els paleontòlegs han arribat a la conclusió que les gallines són el parent viu més proper del temible tiranosaure. De fet, els ocells actuals són tots descendents de dinosaures carnívors i, amb les dades genètiques a la mà, molts científics els consideren dinosaures de ple dret. Per tant, es pot dir que el meteorit que es va estavellar fa 65 milions d’anys al Yucatán no va provocar l’extinció de tots els dinosaures, sinó només d’uns quants. Des d’aquesta perspectiva, bajanades aparents com “aquest matí m’ha despertat la piuladissa sincopada dels dinosaures” o “per sopar tenim truita d’ou de dinosaure amb camagrocs i gorgonzola” s’emmarcarien en el rigor científic més ortodox.

Passió pels ocells

Velocistes rècord

A més de ser autèntics dinosaures, les prop de deu mil espècies d’ocells conegudes actualment han colonitzat la immensa majoria d’espais disponibles al planeta: pobles i ciutats, boscos temperats i jungles tropicals, camps de conreu, prats alpins, deserts de sorra o de gel, rius, mars i muntanyes. Des dels 5 centímetres i els 2 grams del colibrí fins als 3,5 metres d’envergadura de l’albatros i els 150 quilos de l’estruç, els ocells presenten una diversitat formidable. També són autors de proeses fascinants. És dins de les aus, per exemple, que es troben les velocitats màximes del regne animal: el falcó pelegrí assoleix els 320 quilòmetres per hora quan es llança en picat per colpir un tudó, i el falciot, que fins i tot dorm mentre vola, pot arribar a desenvolupar un vol horitzontal capaç de superar els 120 quilòmetres per hora a què esprinta un guepard. Tot i que el vol, en picat, en horitzontal o en ziga-zagues, és un tret associat als ocells, no tots poden elevar-se i anul·lar la gravetat: els pingüins neden, els estruços i els emús corren, el kiwi de Nova Zelanda també es desplaça caminant i té les ales tan petites que són inapreciables a simple vista.

Plomes prodigioses

Si no és el vol, una característica que sí que comparteixen tots els ocells són les plomes, ja siguin diminutes com les dels pingüins o exuberants com les dels paons. Les primeres plomes de la història de la vida, molt petites i aparentment semblants als pèls dels mamífers, van aportar l’avantatge de mantenir amb més facilitat la temperatura corporal. Al llarg de milions d’anys d’evolució, el temps i l’atzar les van anar fent créixer fins que la suavitat amb què interaccionaven amb les turbulències de l’aire les va convertir en artífexs d’això tan meravellós que anomenem vol. Molts milions d’anys després, els éssers humans les vam utilitzar per fixar un altre tipus de vol, el dels nostres pensaments i passions: Cervantes va escriure El Quixot amb una ploma d’oca i Galileu va utilitzar una ploma de cigne per escriure Diàleg sobre els dos màxims sistemes del món.

La Betty i el 007

A més de proporcionar el mitjà principal amb què s’ha fixat el pensament humà durant un grapat de segles, els ocells també són autors de veritables fites intel·lectuals. La Betty, per exemple, és un individu d’una espècie de corb que, uns anys enrere, va meravellar el món sencer quan va doblegar un filferro per formar un ganxo i arreplegar un tros de menjar situat en un lloc en què no arribava amb el bec.

Fins aquell moment, la fabricació i l’ús d’eines només s’havia observat en grans simis, elefants i alguns dofins.

Un altre corb, que respon al nom de 007, va resoldre el 2014 un trencaclosques de vuit passos encadenats en dos minuts i mig, talment com si es trobés a l’interior d’un escape room. Primer es va enfilar en una branca de la qual penjava una corda que sostenia un bastonet i la va estirar amb el bec fins a aconseguir l’eina. A continuació, va esquivar una sèrie d’obstacles i va introduir el bastonet en un recipient per adonar-se que era massa curt per fer sortir el menjar que hi havia a dins. Va ser llavors quan va utilitzar el mateix bastonet per extreure tres pedres de l’interior de tres capses diferents i, una per una, les va tirar a través d’un forat que comunicava amb l’interior d’una altra capsa. Allà hi havia un bastonet més llarg que reposava sobre un balancí. En caure, les pedres van desequilibrar el muntatge, de manera que el 007 va poder agafar la nova eina amb el bec, tornar al recipient del menjar i, finalment, extreure’l.

El més destacable d’aquesta proesa és que requereix la capacitat d’abstracció necessària per entendre que una eina es pot utilitzar no per aconseguir directament una fita sinó per obtenir una altra eina amb la qual assolir-la. Aquesta habilitat, que només s’havia observat en humans i grans simis, també implica certa memòria de treball i capacitat de planificació -una vaga concepció del futur?- per tenir present en tot moment que les accions es duen a terme en virtut d’un objectiu final.

Aprendre a cantar

Tot i que l’exemple del 007 mostra que l’enginy dels ocells queda lluny del nostre, en alguns casos la seva memòria supera la humana de llarg. El trencanous americà, per exemple, és capaç d’amagar més de trenta mil llavors en un territori de desenes de quilòmetres quadrats i recuperar-les mesos més tard.

Les capacitats cognitives que donen lloc a totes aquestes gestes s’articulen en un cervell que, com en els humans, és molt gran respecte a la mida del cos. Un cervell, com el nostre, especialment adaptat per desenvolupar el llenguatge, tal com ho demostren algunes espècies de la família dels mímids.

Aquests ocells poden imitar fins a dos-cents cants, però tal com passa amb els nadons humans els pollets no neixen ensenyats. És mitjançant la imitació que aprenen a comunicar-se amb els seus congèneres, un procés complex que no s’ha observat en cap simi. Més enllà dels mímids, els lloros són els ocells més famosos per la seva capacitat d’oratòria. Uns estudis fets als anys vuitanta van demostrar que un lloro gris que es deia Àlex coneixia centenars de paraules que definien objectes, colors i formes. No només les repetia sinó que les associava a un significat. També era capaç de respondre a preguntes complexes, algunes de les quals implicaven fer mentalment una suma.

Malauradament, l’Àlex va morir prematurament als 31 anys, la meitat de l’esperança de vida d’un lloro. L’última nit, quan la científica que se n’encarregava el va posar a la gàbia, es va acomiadar amb el seu habitual “Sigues bona. Fins demà. T’estimo”.

Dissabte i diumenge: aconsegueix amb l'ARA la guia '125 ocells de Catalunya que cal conèixer'

Etiquetes

Més continguts de