'Dialogal': creure en la diversitat

BarcelonaUn dels primers objectius militars en qualsevol guerra són els ponts. Més enllà de la infraestructura, aquestes construccions són un símbol de connexió, de pas, de vincle. I existeixen uns ponts fets de paper i tinta igual d’amenaçats, igual de pràctics. Ponts delicats, en suspensió, aparentment sense bases sòlides, d’aquells penjants que trontollen quan passem. Ponts que cal cuidar i conservar, molts d’ells construïts per les mateixes comunitats, conscients de la necessitat de construir vies de connexió allà on cal.

La revista Dialogal és un d’aquests ponts que trontollen des de fa catorze anys. I la publicació trontolla perquè és fràgil, però també perquè és útil: hi transcorre vida, i com més transitem pel pont, més es mou. De la mà de Francesc Torradeflot i Francesc Rovira, i sota el paraigua de l’AUDIR, l’Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós, Dialogal es va convertir en la primera revista sobre el diàleg interreligiós de casa nostra.

Des de fa un any, el pont necessitava reformes urgents perquè corria risc d’enfonsar-se, i dijous passat, finalment, es va presentar al públic el renaixement d’un projecte que continua sent més necessari que mai. Tal com assenyala la nova directora, Clara Fons i Duocastella, “si fa catorze anys prenia forma la idea de diàleg interreligiós i es constatava que era necessari, pensem que avui s’ha fet palesa la necessitat d’eixamplar aquesta perspectiva”. Per això aquest pont de paper i tinta batejat com a Dialogal, un neologisme del filòsof i teòleg català Raimon Panikkar, es presenta ara també com un espai de reflexió per a tota persona en recerca de sentit. “Un lloc de creixement, de novetat, de transformació, que vol crear pensament, generar debat i posar paraula al que s’està vivint actualment. Dins i fora del marc religiós. Perquè pensem que la recerca de sentit -més enllà o més ençà del que està lliure fins i tot d’aquesta etiqueta- és oberta”, conclou Clara Fons.

Diàleg de cor

Mostrant aquesta voluntat d’anar més enllà de les etiquetes que envolten sovint l’àmbit espiritual i religiós, la presentació de Dialogal va reunir dues veus de la consciència, intenses i en diàleg permanent amb l’altra: el jesuïta, antropòleg i fenomenòleg de la religió Xavier Melloni i el periodista i activista David Fernàndez.

Malgrat que l’allau de prejudicis i tòpics s’entossudeix a amagar o entorpir trobades des del cor com aquesta, ambdós referents van demostrar que els ponts no només serveixen per unir ribes, sinó també per aturar-se al mig i, junts, contemplar l’abisme.

Per a Melloni, categoritzar aquest abisme depèn de la nostra mirada. Hi ha esperança quan mirem esperançats. David Fernàndez, despert i concís com sempre, veu l’abisme com una oportunitat de transformació íntegra: “No mataràs, no robaràs, no mentiràs. Amb això en tenim prou per fer un programa anticapitalista”.

I és que trobar punts en comú entre l’àmbit espiritual i el polític no exigeix malabarismes retòrics, només “una obediència a la realitat”, com expressa Xavier Melloni, obediència que implica, en essència, escolta. “Inspirar per conspirar”, diu, és l’actitud constant, present, que es troba en tota persona en recerca de sentit i plenitud. “Dels cristians de base és dels que he après més”, confessa Fernàndez, en referència a la constància per construir espais de vida i la seva conservació: “El més revolucionari que es pot fer avui és ser antropològicament conservador”, és a dir, protegir la vida davant un “fonamentalisme de mercat” corrosiu i que vol impregnar-ho tot. Des de la mística del dia a dia, la dimensió interior no s’oposa, sinó que enforteix, l’acció exterior. “Créixer cap endins i cap enfora al mateix temps”, assenyala Melloni, per “teixir el vincle social i comunitari davant la individualització radical”, conclou Fernàndez.

Reflexió i transformació

Aquesta nova etapa de Dialogal continua promoguda per l’AUDIR i s’hi afegeix l’editorial Mediterrània. El primer número també ha rebut el suport de la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Serà trimestral i hi trobem col·laboracions plurals de primera línia, com les de l’editor Agustí Pàniker, la cantautora Lídia Pujol, el filòsof de la ciència Jordi Pigem o el veterà sociòleg Joan Estruch.

Precisament Estruch presenta una reflexió que du per títol Vestigis d’un vell monopoli catòlic, en què insisteix en la necessitat de repensar categories clàssiques com “creients” i que ve a ser una mena de senyera de la nova etapa de la revista: “Aquesta manera de parlar dels creients, en general i sense matisos ni distincions, no té en compte l’erosió que ha patit la noció clàssica d’ortodòxia (és a dir, de correcció en les creences que hom professa).

“La primacia atorgada a la consciència de l’individu ha substituït l’antiga actitud de submissió cega. I ser creient en una societat com la nostra actual no és certament el mateix que ser-ho en un context en el qual la institució posseïa el seu règim de monopoli”, escriu Estruch, que afegeix: “Que aquells que creuen en valors com la democràcia o la fraternitat i que malden per veure’ls convertits en realitat en les seves vides quotidianes, però que no tenen en canvi una pertinença religiosa expressa, siguin anomenats no creients és un clar vestigi d’una època històrica, caracteritzada per l’existència d’un monopoli religiós, que no és la nostra”.

Per a Clara Fons, es tracta d’incidir i divulgar aquella dimensió espiritual que no necessita etiquetar-se com a tal, però sí que fa palesa la “interioritat responsable que es compromet amb l’altre”. I aquest compromís passa també per incloure joves i infants. Teresa Guardans ho esbossa en el nou número: “Podem reduir una classe d’art, de literatura o de cultura religiosa a la transmissió d’una sèrie de coneixements conceptuals. Però aleshores se’ns escaparia entre els dits l’oportunitat de posar aquelles hores al servei d’un aprenentatge significatiu, aquell que modifica les actituds, les actuacions, les comprensions, que és transformador perquè posa en contacte amb les arrels de l’experiència estètica, poètica o contemplativa, amb les fonts d’una mirada sempre nova”.

Dialogal, doncs, pont de respecte, punt de trobada.