L’Índia vèdica de Roberto Calasso

BarcelonaHi ha una fascinació per tot el que és remot, diferent, misteriós. Una fascinació que recull la literatura, especialment. El món cartografiat i acuradament analitzat en tots els seus detalls sembla que no deixi cap marge per a maneres de fer que no segueixin un patró dominant i aparentment majoritari. Quan sorgeixen altres maneres d’estar, de viure, s’arraconen i es desacrediten: les del passat, queden sepultades o confinades al museu, desvitalitzades; les del present, menyspreades en nom de la raó i la ciència. Els mites perviuen, sí, però en espais destinats a la ficció, degudament marcats com a irreals i, per tant, ineficaços. Tanmateix, la fascinació hi és, latent. Atracció pel no vist, per maneres de relacionar-se amb aspectes que la modernitat ni tan sols considera.

Mite i ritual

“Amb gran esforç la història ha aconseguit separar químicament alguns elements vinculant-los a certes prohibicions”, afirma l’escriptor italià Roberto Calasso, que afegeix: “El pensament no ha de narrar, el conte no ha de pensar, el ritual és una activitat obsoleta de la qual es pot prescindir. Pensem, per exemple, en l’ús lingüístic de termes com mite, que equiparem a una història sense fonament, o ritual, costum buit i ja inert”. Per a Calasso, aquestes paraules parcel·lades i poc poroses poden tornar a recobrar sentit i, per tant, dotar de sentit també qui les utilitzi, de la mateixa manera que el pensament pot servir-se dels contes i viceversa. És un dels escriptors més importants de l’actualitat, premi Formentor d’enguany, i el seu últim llibre publicat aquí, El ardor (Anagrama), és tota una immersió en un moment de la història on mite i ritual van ser les dues columnes d’una civilització desapareguda i present alhora. Dues columnes que no van ser derrocades ni portades a cap museu perquè estaven fetes de lletra, de recitació, de gestos. Una civilització impensable des d’una òptica moderna: sense voluntat de conquestes territorials ni odes a la cultura material, només centrada, obsessionada més aviat, per un estat de la consciència, eix al voltant del qual giraven. Diu Calasso, fascinat per aquesta Índia vèdica sorgida fa més de tres mil anys: “És enorme el hiat entre la rudimentària civilització material dels vedes i la complexitat, dificultat i audàcia dels seus textos”. Efímers en tot allò que no estigui destinat a la devoció dels déus, minuciosos en els gestos, en el procés de teixir i desnuar els llaços amb l’invisible, el no dit, el que és velat. Per a Calasso, en contrast amb el segle XXI, “els textos que ens han arribat ofereixen la imatge d’un món constituït només pel fet religiós i aparentment privat de curiositat i d’interès per tot el que no sigui això”. “La religiositat envaeix cada mínim gest, incloent-hi tot el que és involuntari i accidental. Per als ritualistes vèdics, un món que no tingués aquestes característiques hauria semblat insensat, exactament com per als lectors d’avui ho solen semblar els seus textos. La incompatibilitat entre aquestes dues visions és total”, escriu en aquest magnífic llibre que no és ni un assaig acadèmic (malgrat l’erudició de l’autor per aquestes qüestions), ni una novel·la (tot i estar publicada en la col·lecció de narrativa), perquè quan es tracta d’endinsar-nos en els vedes aquestes limitacions són les primeres que cauen, ja que ell és amant de les paradoxes com ho eren els ritualistes vèdics. Per això la visió vèdica és tan incompatible amb la d’ara i al mateix temps és “un antídot poderós per a l’existència actual”, com assenyala Calasso, ja que “tot el que encara es trasllueix en els textos té una potència tal que sacseja qualsevol ment que no estigui del tot sotmesa al que l’envolta”.

Omnipresència de la litúrgia

En un primer moment l’autor italià volia escriure un comentari sobre el Satapatha Brahmana, un tractat de rituals vèdics del segle VIII aC. Aquella intenció primera va esdevenir El ardor, on va teixint i apedaçant la lectura i les reflexions per generar un diàleg entre aquelles visions i les actuals. Per exemple, considera que el tractat mostra que es pot viure “una vida totalment dedicada a passar a un altre ordre de coses, que el text s’atreveix a anomenar veritat”, i que conté “pensaments inevitables des de sempre que, no obstant això, rarament han trobat acollida en els llibres de filosofia i que van ser titllats, molt sovint, amb intolerància, d’intrusos”. I és que també és molt conscient de les crítiques que ha rebut, en especial dels especialistes en el món hindú, com Frits Staal, que va titllar el Satapatha Brahmana de “massa indigesta de quincalla on només, remenant, pots trobar alguna palleta d’or”. Malgrat aquest desencaix, Calasso es mostra rotund: “Ni Egipte ni Mesopotàmia ni la Xina, ni encara menys Grècia, poden oferir res llunyanament comparable al corpus vèdic, pel rigor de l’aparell formal, l’exclusió de tot marc temporal i l’omnipresència de la litúrgia, i pel refinament, la frondositat i el caràcter enganyós de les relacions internes entre les diverses parts del corpus”. Una civilització que feia de la ment raó de ser, fet únic: “No es pot trobar res semblant en altres textos fundacionals d’una civilització -escriu l’italià-. És com si els homes vèdics haguessin desenvolupat una peculiar lucidesa i obsessió en relació amb aquell fenomen que anomenaven manas ( ment ) i que se’ls imposava amb una evidència desconeguda en altres latituds”. “La ment és en veritat més que la paraula”, diuen els textos vèdics, punt inflexible que, per a Calasso, marca la divisió entre Orient i Occident.

L’altre element vertebrador del llibre és la noció de sacrifici, que neix de la gratitud pel do que se’ns dóna, la vida, la qual genera deute, i que contrasta amb la tendència tan nostrada de qui no deu res a ningú.

“Per què els homes vèdics estaven tan obsessionats amb el ritual? Per què tots els seus textos, de manera directa o indirecta, parlen de litúrgia? Volien pensar i sobretot volien ser conscients de pensar. La concentració del pensament en l’acció era altíssima i mancada de funcions ulteriors. Pensar el brahman, que és l’extrem de tot, significa ser el brahman”, conclou Calasso.