Publicitat
Publicitat

Les samarretes ja no són llises

El públic ‘millennial’ sucumbeix a les imatges vintage, els logos còmics i els lemes reivindicatius

La influència d’internet sobre la moda fa que les tendències avancin a una velocitat enorme entre els consumidors. Una celebrity es posa alguna peça de roba que agrada als seus seguidors, aquests la viralitzen i, automàticament, les marques volen tenir-la als prestatges, on esperen vendre rapidíssim tota la producció abans que passi la moda, cosa que també arriba més ràpid que fa uns anys.

Enmig d’aquesta cursa desesperada per vendre més i més ràpid captant l’atenció a les xarxes socials, han sigut moltes les marques que han optat per visibilitzar-se fent servir la fórmula més òbvia. Han deixat de banda la seducció subtil que tradicionalment s’esperava de les firmes de moda i han optat per imprimir missatges potents sobre samarretes de cotó: una opció que quadra perfectament amb les necessitats dels 'fashionistes' instal·lats a Instagram i amb les necessitats de rendibilitat de la indústria.

D’una banda, les samarretes són ràpides de fabricar, cosa que permet aplicar perfectament l’estratègia del 'just in time' que han implantat corporacions com les d’Inditex. De l’altra, no cal tenir la butxaca gaire plena per comprar-les ni un gran físic per poder-les portar. A més a més, es tracta d’una moda que tant es pot vendre a homes com a dones, i això la fa terriblement atractiva per als fabricants i per als distribuïdors.

De fet, aquesta moda té tantes 'virtuts' comercials que fins i tot les grans firmes s’hi han llençat de cap. Chanel va treure una samarreta, en la col·lecció creuer que va presentar a Cuba poc després de morir Fidel Castro, en què es llegia “Viva Coco Libre”, i va actuar com un salconduit tàcit per a totes les grans marques per fer el mateix. Tot i això, la firma que més ha triomfat últimament en aquest sentit és Dior, que amb la seva samarreta blanca amb el lema "We should all be feminists” [tothom hauria de ser feminista, en català] ha arrasat a Instagram seduint blogueres de la talla de Chiara Ferragni, un tòtem per a milers i milers de joves d’arreu del món, millennials majoritàriament precaris que, gràcies a un producte de preus més assequibles com les samarretes, ara poden adquirir alguna peça de les marques de primer nivell, de les quals no podrien pagar grans vestits o peces de materials més nobles.

Però, com sempre passa amb la moda, un cop despunta una tendència, cada firma intenta fer-se-la seva dotant-la d’una identitat pròpia. Per aquest motiu les samarretes que ocupen els principals maniquís de les botigues són molt diverses. En la gènesi de la tendència hi ha les que s’apropen al concepte d’una manera més pura: les blanques amb una inscripció amb punch i de color negre. Una de les més emblemàtiques és la que ha vestit la model reconvertida en actriu Cara Delevingne, que porta escrit un lacònic “Última samarreta neta” . Una inscripció que aprofundeix en la tendència actual de la informalitat creixent, molt lligada també a la incorporació del calçat esportiu en contextos tradicionalment exclusius.

Però, més enllà d’aquesta modalitat bàsica de les samarretes potents, hi ha les que versionen o juguen de manera lleugerament trash amb grans marques. N’és un gran exemple la que va portar fa temps Kendall Jenner, que, amb la tipografia de Dior, portava escrit a la part del pit “Dior Addict”, que pronunciat en anglès pot sonar semblant a 'drug addict', drogoaddicte en català. Molt similar a aquesta samarreta és la que juga amb el logotip i la tipografia de la firma italiana Miu Miu, que té escrit a la part de davant: “Miau, miau” . De fet, aquestes al·lusions a marques les fan tant samarretes com aquesta, comercialitzada per Buylevard, com altres de la web Dr. Fake, especialitzada a jugar amb els logos i emblemes de grans firmes.

Però si aquests jocs criden l’atenció a algunes persones –les més enteses en moda–, hi ha 'prints' que poden atreure encara més persones: els que fan referència a grups musicals. Després de la febrada que es va viure amb les samarretes de grups de rock com Kiss o Guns’n’roses, ara ha arribat el torn de les que proclamen admiració per icones dels anys noranta, vintage per als millennials. Entre les més destacades hi ha, per exemple, les de les Spice Girls . Unes de les que més estan triomfant últimament són les de la web Royal Tees London, que utilitzen fotos passades de moda d’icones musicals que van de Mariah Carey a les TLC. També n’hi ha d’altres èpoques i, en general, el patró és més aviat pròxim al hip-hop, amb talles amples.

En substitució del ‘normcore’

Després que el hipsterisme es fes majoritari i homes vestits d’amish, llenyadors d’Alaska o camioners dels vuitanta es convertissin en una constant entre la joventut, va arribar –com sempre passa– una tendència reactiva a aquesta guerra de clons tan evident. Era el normcore, una tendència que bàsicament pretenia aportar el menor contingut possible per evidenciar la sobredosi que es vivia. Els pantalons amb talls ni estrets ni amples, les samarretes llises i els colors neutres han sigut l’anodí camp de cultiu de les samarretes reivindicatives, que arriben com a resposta contra la discreció del normcore imperant fins ara.

Missatges potents, però no acrítics

La moda de les samarretes feministes encetada per Dior ha fet que moltes marques barates vulguin sumar-se a la festa. Intentant aprofitar la tendència ràpidament, firmes com El Corte Inglés han comès algun error. El disseny de la foto, on la síl·laba fe de “Feminist” va ser canviada per Fun -que vol dir diversió en anglès-, va ser rebut a les xarxes amb moltes crítiques. Molta gent va lamentar que el disseny expressés la idea que per ser divertit s’ha de renunciar al feminisme. El color rosa de la samarreta també va generar rebuig entre el col·lectiu perquè evoca uns rols molt antiquats en relació a la dona.

Més continguts de