30/08/2016

Català amb bolquers: “Això ens ho van cagar els Reis, Joana”

2 min

“Avui, com que no és l’any passat, tornaran a sortir”, em va raonar la Joana el dia que havien de sortir els gegants per la festa major de Sant Pere. Començava aquest estiu. I Sant Miquel, a finals de setembre, hi posarà punt final. I tornaran a ballar els gegants. Com cada any. És un dels misteris del món que les meves filles ja han après: que les coses passen cíclicament. “I quan serà Nadal?” És el que els preocupa més. Aquest és el primer estiu que s’enrecorden de Nadal. “Això ens ho van cagar els Reis, Joana”, va dir fa poc l’Helena. Coses del sincretisme infantil: els costa classificar tanta tradició i acaben incorrent en ingènues heretgies.

Una altra cosa que les preocupa (i em sembla que és universal) és quan faran els anys. “¿Farem quatre anys quan comencem l’escola?” “No, encara no, uns mesos després de començar”. La resposta els convenç, tot i que encara no saben quant dura un mes... “Primer ve la castanyada, després Nadal i després el vostre aniversari”. Ara sí, millor. Ja aprendran que el temps és elàstic, fins i tot per als grans.

Del que no hi ha dubte és que l’aprofiten. Quan una cosa els agrada, la van repetint i repetint, com si entressin en una mena de bucle. L’esgoten fins a l’última possibilitat. A la Joana li encanta tirar-se a la piscina. Quan ja fa una hora que entra i surt, li dius: “Vinga, ara l’última”. “Sí, sí”, diu ella. Però torna a sortir i es vol tornar a tirar. “Que no era l’última?” “Sí, però aquesta és l’última última”. Com aquesta columna, que amb tant de gust he compartit aquest agost amb vosaltres: de moment, “l’última última de totes”.

stats