La Ròca Blanca de les Landes

BarcelonaPer a molts catalans, el sud de França encara és un territori força desconegut. Aquí és on ens adonem que una línia fronterera sí que és important en la construcció d’un imaginari col·lectiu. Un exemple és la ratlla que de manera arbitrària va dividir Catalunya entre França i Espanya amb la signatura del Tractat dels Pirineus el 1659. Amb el temps, catalans d’una banda i de l’altra es van anar oblidant els uns dels altres fins a esdevenir gairebé estranys. I ja no parlem del que va passar entre catalans i occitans. Això, però, d’un temps ençà, ho va modificant el turisme d’una manera certament discreta.

Però si el sud de França (o, més concretament, Occitània) és força desconegut per a molts catalans, la seva zona atlàntica potser ho és encara més. I val a dir que aquesta regió és una de les més interessants de totes per, sobretot, el seu paisatge i la seva singularitat cultural. La joia de la corona és la Gascunya, a la qual pertany la Vall d’Aran, una regió que comprèn la riba sud de l’estuari de la Gironda (la confluència dels rius Garona i Dordonha), l’oceà Atlàntic i els Prepirineus. En aquest triangle rectangle al nord de la localitat de Baiona, banyat per la costa d’Argent i Bordeus fent de frontera, hi trobem l’espai natural conegut com les Landes (o Lanas, com es denomina en occità). Les Landes es caracteritzen per ser un territori eminentment pla, inclinat cap a la costa, plenes d’arbustos i arbres i de sòl més aviat sorrenc i pobre. Mentre que el seu litoral està format per un sistema de dunes espectacularment homogeni i molt llarg, l’interior és una gran massa forestal que s’estén de manera gairebé infinita, només trencada per cultius de blat de moro i poc més.

Però les Landes no han sigut sempre així. Fins al segle XVIII, aquest territori havia sigut una vasta zona d’aiguamolls molt hostil per a la vida humana. Hi existien pocs assentaments humans, la majoria dels quals insalubres, fins que es va decidir assecar el terreny per fer-lo més habitable i productiu. El pla va ser que, durant dècades, s’hi anessin plantant milions d’arbres que assentessin el terreny. Amb el pas del temps, apareixerien les Landes actuals, els boscos més grans de tot França. Encara ara, a les festes locals, es recorda aquells pioners que es movien en xanques pels terrenys lacustres i que van fer d’aquest territori el lloc que és ara.

Aquí, però, hi ha tres llocs que són de visita obligada. Primer, les seves platges, inacabables, solitàries, que atrauen famílies i surfistes a parts iguals i que fan d’aquest lloc un dels millors per a la pràctica d’aquest esport. Després, la ciutat de Bordeus, una vila de mida mitjana amb un casc antic senzillament deliciós, un passeig fluvial molt agradable i un port fluvial que convida a badar. La seva regió vitivinícola, una de les més famoses del món, es presenta com una gran extensió de planes ondulades plenes de vinyes ben ordenades i envoltades d’aigua oceànica i fluvial, de clima amable, on s’amaguen cellers austers de pedra antiga. Des de la punta de Grave, penetrant en l’oceà, veiem com les aigües del pla de Beret i del Massís Central conflueixen per acabar al mar, just davant de l’impressionant far de Cordouan. Però potser el que ens impressionarà més serà l’anomenada Ròca Blanca o duna de Pilat, una duna gegantina de sorra fina, prop de la població d’Arcaishon, que s’estén paral·lelament per la costa uns tres quilòmetres de llarg i que assoleix una altura de més de cent metres, la més alta de tot el continent. En qualsevol punt indeterminat d’aquesta duna parapetada entre l’oceà i el bosc, el visitant experimenta la sensació d’estar enmig del desert, tot i que ràpidament un parapent, uns surfistes o un grup d’infants lliscant pendent avall ens recorden que som en un dels paradisos més peculiars d’Europa.