La fortalesa d’Europa

Cartografiesignotes.catAssegut a la terrassa de la xocolateria House Bonn, al carrer de vianants de Marché aux Herbes, el Palau Ducal se’m presenta just al davant, monumental. Aquesta és la residència oficial del gran duc Enric I de Luxemburg, membre destacat de la dinastia dels Borbó-Nassau, llinatges europeus històricament poderosos i actualment arcaics. La cara d’aquest senyor i tota la seva família més pròxima són protagonistes absoluts de diferents objectes decoratius, peces de vestir, postals o souvenirsde les botigues pròximes del barri de Ville Haute. Una veritable orgia kitsch. La gent local és força ostentosa, llueixen cotxes de gamma alta i roba informal però exclusiva. Passegen contents pels carrers i ocupen les terrasses dels exclusius locals de la ciutat: es nota que aquí hi ha diners. És habitual veure banderes tricolors (vermell, blanc i blau cel) presidint tota mena d’edificis oficials, desenes de seus de bancs estrangers i de diferents organismes europeus. També podem trobar l’ensenya civil: una bandera de franges horitzontals blanques i blaves sota un lleó rampant de color vermell, però és menys freqüent. Som a la ciutat de Luxemburg, una ciutat petita però monumental, declarada parcialment Patrimoni de la Humanitat, i que sembla viure tranquil·la entre locals multimilionaris i turistes despistats.

El Gran Ducat de Luxemburg és el pal de paller de la Unió Europea, el demiürg creador d’una unitat europea ara en entredit. Però això no estranya tenint en compte la seva història, que fa de la seva existència un miracle. El petit ducat sempre ha hagut de suportar l’alè de França i Alemanya al clatell, fins i tot de la discreta Bèlgica valona i els Països Baixos. Després de passar per mans dels Habsburg, Napoleó, Alemanya, França, els nazis i els espanyols i d’haver perdut gran part del seu territori original a favor dels veïns, aquesta peculiaritat política en forma de monarquia parlamentària va acabar aconseguint la independència i es va convertir en un àrbitre entre titans. Ara, doncs, juntament amb Brussel·les i Estrasburg, és una de les tres capitals de la burocràcia europea i seu del Tribunal Europeu de Justícia, entre d’altres. Una sobredosi de seus en un espai reduïdíssim i accidentat, ple de turons com el del mont Bock, on s’assenta la ciutat, o rius engorjats com el d’Alzette o el Pétrusse, que banyen la ciutat antiga.

El que sempre crida més l’atenció al visitant és la gran concentració de seus bancàries i empreses internacionals dedicades a les finances, que donen feina a més de cent mil luxemburguesos. És en part per això que el país centreuropeu ocupa des de fa anys les primeres posicions en el rànquing dels països més rics (en termes monetaris) del món. Però la importància de Luxemburg ja ve de temps dels romans, que ja hi van construir una fortalesa (Lucilinburhuc) adquirida posteriorment al segle X per Sigifred, comte de les Ardenes. D’aquí una història de mil anys que ens porta fins a un present aparentment poderós i luxós però, de vegades, amb un cert regust rònec. L’arquitectura luxemburguesa no dista gaire de la dels seus veïns, però hi destaquen els edificis històrics de diferents èpoques. A la Rue de Cure, la Grande Rue o la plaça de Guillem II tenen representació les grans firmes internacionals de la moda i els locals de menjar i beure són plens a vessar els capvespres d’estiu, gens diferent de qualsevol localitat mediterrània. Malgrat aquesta aparença supèrflua l’oferta cultural és notable i els seus museus són especialment interessants. De visita obligada, però, és el Chemin de la Corniche, un espectacular camí de ronda amb vistes sobre el casc antic, un paisatge meravellós que encisa i que, de retruc, amaga un memorable sistema d’antics túnels construïts paral·lelament a les successives fortaleses existents.

Encara ens acabarà agradant aquesta ciutat, de molta anomenada però certament desconeguda.