El mar de Wadden
El país dels frisons és un lloc ben peculiar geogràficament parlant
Cartografiesignotes.catSegons els romans, els frisons eren una gent que feinejaven en el mar i vivien en cases de fusta elevades per salvar-les de les marees del mar del Nord. Aquest poble, però, no ha tingut mai una estructura de país ferma i sempre ha quedat relegada a un segon terme en el rànquing de les nacions minoritàries d’Europa. Com a molt, sabem que de Frísia provenen aquelles boniques vaques blanques amb taques negres (o al revés) que són especialment productores de llet. La seva llengua, d’origen germànic, s’emparenta amb l’anglès antic de la costa est d’Anglaterra i, encara ara, pescadors dels dos països es poden entendre cadascú parlant en el seu idioma.
El país dels frisons és un lloc ben peculiar geogràficament parlant. Bàsicament, el seu país és el mar i el litoral que l’envolta, i queda perimetrat per les illes frisones a una banda i els litorals respectius dels Països Baixos, Alemanya i Dinamarca per l’altra. Un país que més que terra, és aigua, que pren el nom genèric de mar de Wadden. Aquesta llenca d’aigua es caracteritza per la seva profunditat més aviat escassa però suficient perquè gran part del dia hi hagi aigua. Però amb la marea baixa, el mar de Wadden es transforma en un fangar descomunal, infinit, on l’aigua que el cobria desapareix parcialment mar endins, desguassada cap al mar del Nord mitjançant canals naturals anomenats priels. En aquests instants, algunes de les illes perden la seva condició illenca i els més intrèpids gosen agafar un cavall o calçar-se les botes per travessar el mar de Wadden i arribar a alguna de les illes per terra. Ara bé, per a aquesta aventura és essencial conèixer el terreny que es trepitja i els horaris de les marees per poder-ne sortir sans i estalvis.
Les illes frisones daneses i les més septentrionals d’Alemanya són més grans que la resta. Algunes estan connectades al continent per ponts i són destinació vacacional de mar per a molts nacionals. Després trobem una raresa dins el seu conjunt, Deät Lun (Helgoland en alemany), l’illa més allunyada de la costa i que té una història de pel·lícula. Sembla que després de la Segona Guerra Mundial els britànics van adonar-se que tenien un superàvit monumental d’armament romanent de la guerra. Així que, sense gaires escrúpols, van voler fer-lo explotar tot exactament a Helgoland amb l’excusa de la recerca científica i potser amb un rerefons morbós o venjatiu. Després d’evacuar tots els habitants van fer detonar els explosius, que van crear una explosió equivalent a la meitat de la d’Hiroshima, que es va detectar fins i tot des d’una altra illa, Sicília. Van aconseguir destruir parcialment l’illa però, poc després, els seus habitants van tornar i encara ara es pot contemplar el gran cràter resultant de tota aquesta sòrdida història.
A part d’aquesta, la resta d’illes frisones d’Alemanya i dels Països Baixos són segurament les més populars. La majoria són antigues acumulacions de sorra finíssima que van acabar creant grans extensions de dunes, les quals es van afermar mitjançant vegetació. Són una mena de muralla natural, com la que hi van crear els alemanys a la Segona Guerra Mundial, en aquest cas construint-hi búnquers contra els aliats.
Actualment, moltes són santuaris d’ocells lliures de trànsit rodat (com és el cas de Schiermonnikoog) o plenes de turistes alemanys (com Texel), però el que totes tenen en comú són els petits poblets amb encant exposats gran part de l’any a les fortes inclemències del temps i les temudes tempestes del mar del Nord. Possiblement per això són coneguts els milers de naufragis que hi ha hagut en les seves costes fins no fa pas gaire, tots a causa del vent implacable, les enormes onades i els traïdors bancs de sorra.
