El viatge interestel·lar de Kamasi Washington
El saxofonista nord-americà omple la sala Barts amb exploracions jazzístiques
KAMASI WASHINGTON
BARTS 24 DE JULIOL
24 DE JULIOLEn només dos anys, el saxofonista tenor Kamasi Washington s’ha convertit en tota una celebritat de l’escena jazzística. Washington va actuar dilluns a la sala Barts amb les entrades exhaurides, en un concert avançament del 49è Festival Internacional de Jazz de Barcelona. La seva proposta musical, però, no suposa cap gran novetat. Les seves composicions naveguen per terrenys ja coneguts com el free jazz d’Ornette Coleman, el misticisme d’Alice Coltrane i Pharoah Sanders, l’avantguarda africanista de l’AACM de Chicago i també el jazz fusió del Wayne Shorter més progressiu. La seva revolució, en canvi, és haver sabut connectar amb nous públics, com el del hip-hop i l’R&B, haver portat el jazz cap a un nova dimensió de popularitat i explorar la seva condició de música mestissa.
Una part de l’audiència congregada, que ja havia descobert Washington durant el Primavera Sound 2016, repetia per veure’l ara liderar un concert sense les restriccions horàries de la graella d’un gran festival. “Farem un viatge plegats. Esteu a punt?”, va preguntar el saxofonista. Els esperaven dues hores d’una missió interestel·lar amb els temes de The epic, el triple disc amb què va debutar ara fa dos anys, com a fil conductor. Al cap de pocs segons, un expansiu i treballat solo als teclats de Brandon Coleman i una improvisació al més estil free jazz del mateix Washington a Change of the guard van definir la dinàmica del viatge: una constant muntanya russa en què les parts melòdiques, amb cert groove, s’anirien intercalant amb moments d’aquelarre col·lectiu i alguns moments de glòria individual dels sis músics que l’acompanyaven, entre ells dos bateries, com el del flautista Rickey Washington -el seu pare- a l’espiritual Henrietta our hero o el solo de contrabaix de Joshua Crumbly a l’afrollatina The magnificent 7.
També hi va haver ressons de l’R&B i el funk i detalls que situen l’obra del californià en un terreny lliure de barreres de gènere, com la intervenció vocal amb vocoder de Coleman a Giant feelings o l’ús del delay en el saxo tenor a The rhythm changes. Aquesta mena d’oda post-bop al sentit de la vida va ser el millor final possible per a un concert rodó que en alguns moments va quedar embrutat per una excessiva potència de so que li va restar matisos. Això no va evitar que l’audiència demanés insistentment un bis que mai va arribar. Washington va preferir que el viatge el continuessin els espectadors pel seu compte.
