La diferència entre donar una cosa i tornar-la
El Mundo ofereix a la seva web un il·lustratiu exemple de com influir subtilment en el resultat d’una enquesta. Preguntava als seus lectors: “¿Està d’acord a ampliar la cobertura sanitària dels immigrants sense papers?” Quan m’ho miro, el no està guanyant de forma clara, amb un 67% dels vots. Què hauria passat si la pregunta hagués sigut “Està d’acord a recuperar la cobertura sanitària per als immigrants sense papers?” La formulació hauria sigut més precisa, perquè Espanya els donava assistència mèdica, bàsica i especialitzada, fins que el PP -un partit molt preocupat per les fractures socials, com és sabut- els va suprimir aquest dret a cop de decret, sense debat possible. (Els sensepapers sí que podien anar a urgències, així que l’efecte de la mesura ha sigut el col·lapse d’aquests serveis, amb visites de pacients que haurien d’haver seguit la via ordinària, però aquesta és una altra història.) Preguntar si vols que s’ampliï la cobertura suggereix privilegi, concessió. Demanar si cal recuperar la cobertura hauria indicat greuge i reparació: estic convençut que els resultats haurien sigut substancialment diferents. Els titulars d’aquest cap de setmana sobre l’assumpte parlen majoritàriament de donar i no de retornar. Per què aquesta desmemòria? Fins i tot el d’ahir a El País, un diari que s’ha posicionat inequívocament a favor dels drets dels sensepapers. Potser és qüestió d’espai a l’hora de quadrar un titular. Però, ni que sigui involuntàriament, amb donar s’abona la idea que l’estat natural de les coses és que els immigrants no en tinguin, de sanitat. I això reforça la noció que són ciutadans de segona, quan l’anomalia -des del punt de vista de la mínima decència humana- era negar-los el dret al sistema de salut pública.
