El rellotge de canell de tota la vida
TINC UN AMIC i company de feina que diu que no sé el que em perdo per no portar un rellotge intel·ligent. No dic que no, tot i que mentre parlem, la pantalla se li va il·luminant, ara amb un missatge de WhatsApp, ara amb un correu d’entrada, i penso que quines ganes de veure-ho minúscul, aquí al canell. Però bé, no dic que no, perquè el progrés tecnològic és imparable (de vegades més imparable que útil o sostenible, però imparable) i reconec que sóc dels que deien, als inicis del mòbil, que per què volia anar amb un telèfon a sobre si em passava el dia localitzable a la ràdio o a casa. No cal dir que els anys m’han pres la raó.
En el cas dels rellotges, la meva resistència té dos pilars. El primer és estètic. M’agrada fixar-me en el seu disseny, que diu alguna cosa de la nostra personalitat. Els rellotges intel·ligents, en canvi, els trobo tots igual d’avorrits. I així com canviem de muntura d’ulleres quan algú ens diu que es veu passada de moda, hi ha models de rellotge que acaben sent uns clàssics i aguanten bé.
El segon pilar és la pèrdua de privacitat. Aquest dijous hem informat que els usuaris dels Transports Metropolitans de Barcelona podran consultar al rellotge quants minuts falten perquè arribi el pròxim bus a la parada, tant si és la de cada dia com la més pròxima a la localització de l’usuari. Només em faltaria que em localitzessin pel rellotge. No satisfets a cedir a la xarxa totes i cadascuna de les accions de la nostra vida (incloent-hi el roncar), ara també ens poden localitzar pel rellotge. Sí, ja sé que segur que sempre estem localitzats, i sé que arribarà el dia que diré “Te’n recordes quan el rellotge només donava l’hora?”, però ara mateix no tinc cap ganes ni necessitat de més tecnologia al canell.
