Agafar distància de nosaltres

VEURE GENT disfressada d’altra gent, fingint que fa de policia o de banquer o de pallasso, serveix per entendre els arquetips, les caricatures, les visions simples que tenim de cada ofici. Al marge del vessant lúdic, de la capacitat per desfogar-nos, té un avantatge addicional, que qui fa d’un altre agafa distància d’ell mateix. I si té la sort de veure l’altre fent d’ell, agafarà una dimensió interessant de la part que té de ficció la nostra vida. De com agafem rols. Per això m’agrada més dir que faig de director que no pas que sóc el director, perquè hi dóna un caràcter provisional, i també un caràcter lúdic. Cada feina ens fa fer coses que no faríem exactament igual. Explorem la nostra llibertat individual dins dels límits que marca o aconsella el que representem. Confondre ser amb fer de acaba sent traumàtic. De fet, quan presentem la gent la solem presentar per la seva ocupació, o pels seus estudis, i això es fa més estrany ara que hi ha tanta gent desocupada o que no treballa del que presumptament és la seva especialitat. Intento agafar pràctica tot l’any jugant a aquest joc de rols, entrenant la capacitat d’observar-me a mi mateix, en una reunió o una trucada, i entendre que em comporto així perquè estic exercint un càrrec o un encàrrec, no sóc exactament jo, és una identitat determinada, un jo en funcions. Una màscara no en el sentit de falsedat, d’engany, sinó en el sentit de protecció, per no enganyar-te a tu mateix. Som el que fem, però som més coses: el que voldríem fer, el que aspirem a ser. És sa saber distanciar-nos de nosaltres tot l’any, trobar uns centímetres de separació dels atacs d’ego. I guardar els atacs de transcendència per a temes realment importants.