De compartir mèrits a repartir culpes

SUPOSO QUE els treballs en grup els posen a l’institut no tant pel treball, sinó pel grup. Són un aprenentatge intens, a vegades traumàtic, de com compartir esforços i responsabilitats. Una prova de paciència. Descobreixes, per sempre més, que en els projectes col·lectius, que són la majoria, hi ha una doble feina. Si van molt bé, costa compartir mèrits. Si surten malament, hi ha pressa per repartir culpes. Amb el temps he desenvolupat una por instintiva, una alerta que se’m dispara. És quan en algun projecte que pinta tan bé que ja comences a notar ganes de treure pit, de cop i volta es trenca alguna cosa i el canvi de dinàmica és evident: tothom es comença a espolsar responsabilitats. És aquí quan dius ai, ai, ai, ja es dediquen massa esforços i energies a assenyalar de qui pot ser la culpa, en lloc de treballar. I aquesta és la pitjor part, perquè els projectes guanyadors necessiten concentració. En el cas del procés català és aquest clic, és la urgència que els està agafant per assenyalar l’altre amb el dit, per crear discursos de jo-sí-que-sóc-generós, mira-aquest-en-canvi-que-partidista, el que m’ha fet disparar algunes alarmes. Més que en una intuïció, ho baso en fets reals. Quan es busquen culpables, els mitjans sempre som allà, a punt perquè ens toqui el rebre. I, quan dos no s’entenen, el que ho explica llepa. Ho constato preocupat per un clima de campanya electoral sense eleccions convocades, i sobretot perquè el treball en grup no quedarà gens presentable si es perden més energies del compte desgastant l’altre. Si aquesta era la idea, no patiu, els desgastos ja s’han produït. Comencem a pensar en qui s’emportarà els mèrits quan vagi bé. És igual d’humà i molt més eficient.