Diuen, diuen, diuen...

Quan crèiem que “tic, tac, tic, tac” seria la frase del mes de febrer, va i al Parlament se’ns fa verb el ja mític “diuen, diuen, diuen”, actualització del “ parole, parole, parole ” de tota la vida. “Diuen, diuen, diuen” podria ser l’inici d’una oda (molt) èpica. I també el d’una gala de Gran Hermano VIP. Ja veu quina heterodòxia.

“Diuen, diuen, diuen”... I què diuen? El clàssic va escriure: “Puix que parla català, Déu li’n do glòria”. Joan Fuster va reescriure: “Puix que parla català, vejam què diu”. Belén Esteban va excretar a la casa de GH : “ No voy a dejar que un hombre coja la fregona mientras haya mujeres en la casa ”. I en aquests espectacles que ens ofereix últimament el Parlament, els uns, els diputats, diuen, diuen i diuen, i l’altre, el compareixent, també. I no sempre. Tothom diu, però sense cap prova. Quan ahir Jordi Pujol va pronunciar al Parlament de Catalunya l’expressió que ja ha quedat al nostre imaginari per sempre més, estava descrivint la pluja que rebia, però també definia el paraigua que va treure. Cap prova dels que acusaven o insinuaven coses en forma de pregunta (diuen, diuen, diuen) i cap prova per part de qui ho negava (no dic, no dic, no dic).

Problema? La imatge. Les comissions d’investigació transmeses com a espectacle televisiu són aprofitades pels partits per fer política (ei, que és lícit), però en un moment en què la cosa està com està, potser no caldria rebolcar-se en el fang i engegar el ventilador. Bé, a menys que es tracti de donar un (altre) cop de mà a Podem, que diuen, diuen, diuen, s’engreixa gràcies a moments com el d’ahir.