ANÀLISI
Internacional 08/12/2015

Amarga derrota i victòria parcial

L’oposició conviurà amb poders oficialistes majoritaris

Anna Ayuso
2 min
Reacció dels seguidors del president veneçolà, Nicolás Maduro, en saber la derrota del règim a les eleccions legislatives del país.

Investigadora del CIDOBLes eleccions parlamentàries a Veneçuela han obert una nova etapa política al país caribeny. D’una banda, el càstig al govern de Nicolás Maduro no té pal·liatius. La magnitud de la derrota no deixa cap mena de dubte del vot contrari a una deriva autoritària de la revolució chavista i de l’intent de traslladar tota la responsabilitat de la fallida econòmica del país cap a la denominada “guerra econòmica” dels opositors, sense assumir les equivocacions pròpies. D’altra banda, l’oposició haurà de conviure amb els poders regionals i locals oficialistes, que són majoritaris i, a més, ser capaç de mantenir la cohesió entre els seus components heterogenis.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Maduro ha quedat afeblit per uns resultats molt pitjors dels que es preveien o es volien reconèixer. Això qüestiona el seu lideratge de la revolució i obre el meló, mai encetat, del possible relleu al capdavant del moviment chavista. Res no serà igual després de perdre el suport de la majoria popular de manera aclaparadora. S’imposa una nova etapa en què la polarització no assegura rèdits electorals i obliga el chavisme i l’oposició a revisar les seves estratègies. El reconeixement immediat de la derrota per part del cap d’estat i les autoritats electorals ha sigut un bon punt de partida. Les crides a la calma i a la reconciliació de bona part de l’oposició, també. Però hi ha moltes incògnites del nou període que s’obre, en unes condicions econòmiques molt precàries, amb una inflació galopant i amb una pèrdua de qualitat de vida de la població.

Canvi d’època a tota la regió

El canvi de cicle econòmic, amb la baixada dels preus del petroli i de les primeres matèries, ha tingut efectes polítics no només a Veneçuela, sinó al conjunt de la regió. Això se suma a un llarg període de governs sense alternança que han portat a la concentració de poder i a una falta de transparència que ha facilitat la corrupció generalitzada.

Després de 17 anys al poder el chavisme afronta els moments més baixos. El canvi presidencial de fa pocs dies a l’Argentina, els problemes de Dilma Rousseff per mantenir la seva coalició de govern al Brasil i les dificultats de Rafael Correa a l’Equador -amb qüestionaments a la dreta i a l’esquerra pel deteriorament econòmic- o la caiguda de la popularitat de la presidenta xilena, Michelle Bachelet, són part d’un canvi d’època. I també ha afectat el règim cubà, que lluita per sobreviure al declivi de Veneçuela, el seu aliat més fidel després de la caiguda de la Unió Soviètica, amb actituds més pragmàtiques i un acostament als que van ser els enemics declarats de la revolució, com els Estats Units.

Veneçuela és avui un laboratori de les contradiccions d’un continent que busca autonomia i superar les ferides d’una desigualtat endèmica, però que alhora mira de consolidar una institucionalitat democràtica encara imperfecta. Els ciutadans de Veneçuela han demostrat que l’exercici de la democràcia està per sobre d’ideologies frontistes. Els veneçolans han apostat per la transició, per la convivència i per acabar amb les majories.

stats