Publicitat
Publicitat

RETORN A LA POLÍTICA DE BLOCS

La cimera de Pequín revalida la no-ingerència a Síria i l'Iran

L'eix Xina-Rússia es fa fort i guanya influència al món

Amb la coincidència, un dia abans, del sempre sensible aniversari de la revolta de Tiananmen, Pequín ha blindat aquesta setmana la seva plaça més cèntrica i ha engalanat el Gran Palau del Poble com les grans ocasions mereixen. La catifa vermella ha estat per als caps d'estat dels països de l'Organització de Cooperació de Xangai, SCO en les seves inicials en anglès.

"La SCO no és l'OTAN de l'Est ni aspira a ser un bloc militar", recordava el portaveu d'Exteriors xinès just abans de la cimera de Pequín, l'onzena des que Rússia, la Xina i diverses repúbliques de l'Àsia Central van acordar la dècada passada cooperar en seguretat, estabilitat, desenvolupament i intercanvis econòmics.

Però ja ningú ignora que la SCO s'ha convertit en el marc multilateral més important al marge dels Estats Units, que el 2006 van intentar -sense èxit- entrar-hi com a país observador. Que Vladímir Putin plantés Barack Obama delegant en Dimitri Medvédev la representació russa en la cimera del G-8 a Camp David el mes passat i que a Pequín fos gairebé omnipresent dóna una idea de com s'administren les prioritats.

Tot i les notòries desavinences en la venda de tecnologia militar o el preu del gas que Rússia hauria de vendre a la Xina, l'eix Pequín-Moscou es consolida al mateix temps que Washington redefineix la seva estratègia militar amb els dos rivals, contenint o amenaçant (segons la perspectiva) Rússia amb l'escut antimíssils, i la Xina amb la renovada flota al Pacífic.

El que la cimera de Pequín ha escenificat és la recuperació de la influència en tot el que queda enmig. El cas més clar és el de l'Afganistan, amb qui Pequín ha firmat un acord d'associació estratègica. El mateix dia que la SCO li brindava estatus de país observador (el pas previ a una futura integració), Hu Jintao explicava davant Hamid Karzai que la Xina proveirà, "de manera sincera i desinteressada", uns 19 milions d'euros al seu veí.

Un ajut que òbviament no tots consideren desinteressat (perquè la Xina té inversions en acer i minerals diversos i vol estabilitat en una frontera que considera una ruta del terrorisme islamista), però que simbolitza un canvi de torns. A finals del 2014 es concretarà la retirada dels 130.000 soldats de l'OTAN que encara hi ha al país centreasiàtic. La percepció és, per tant, que marxen uns i entren els altres, encara que sigui en aparença i termes diferents.

El cas de l'Iran també és significatiu, tant per les formes com pel fons. La participació de Mahmud Ahmadinejad en una organització d'aquesta mida i importància és d'allò més insòlita en l'escena internacional. Ho fa com a país observador, i no com a membre, perquè les sancions de les Nacions Unides així ho impedeixen. Una intervenció no únicament presencial, sinó que també ha servit per trobar consens amb els dos països amb dret de veto al Consell de Seguretat. Pequín ha aprofitat les reunions amb Teheran per recomanar-li flexibilitat en les negociacions al voltant del seu polèmic programa nuclear, i per, alhora, i juntament amb Moscou, defensar altre cop el principi de no intervenció exterior.

Síria i Turquia

Síria no és membre de la SCO, però Moscou i Pequín també han aprofitat la cita a la capital xinesa per referir-s'hi i, de passada, mostrar fermesa sobre aquest principi de no-interferència igualment aplicable a Damasc. Pequín ha donat a entendre que no tornarà a abstenir-se -com sí que va fer amb Líbia- en una votació al Consell de Seguretat.

Menys comentada, però no per això mancada de transcendència, és l'acceptació de Turquia com a soci de diàleg en la SCO, un estatus de menys pes que el de país observador, però una participació al capdavall, la primera d'un país que és alhora membre de l'OTAN.

Més continguts de