Publicitat
Publicitat

GUERRA A SÍRIA

El somni d’acabar arquitectura per tornar a casa i reconstruir Homs

Shahd Zaroor, estudiant de la UPC refugiada a Barcelona, es forma per treballar pel futur de Síria

“El que fa més mal és pensar que darrere d’aquesta runa hi havia gent. Ànimes que ja no sabem on són: desplaçats a altres ciutats de Síria, refugiats com jo... N’hi ha que han mort”. La Shahd Zaroor empassa saliva mentre mira el vídeo del que queda de Homs, la seva ciutat, al cor de Síria. Les imatges gravades amb un dron d’una productora russa que el Kremlin utilitza per desmoralitzar l’oposició al règim de Baixar al-Assad, que es van fer virals la setmana passada. L’agost del 2013 aquesta jove va fugir de la ciutat, amb la seva mare i les seves dues germanes. Després de molts intents el seu tiet les va poder treure d’allà amb un visat familiar i les va portar a Barcelona.

Als 22 anys estudia segon d’arquitectura a la UPC. Com tothom, treballa molt per treure’s una carrera exigent. Però a diferència dels que avui són els seus nous amics, per a ella no es tracta només d’una titulació i d’una feina: és un compromís amb el seu poble. Al seu voltant, els seus companys han organitzat el grup Síria-Etsab en suport al poble sirià.

Quan va començar la revolució contra el règim de Baixar al-Assad la Shahd estava preparant la selectivitat. “Homs va ser la segona ciutat a aixecar-se. La gent omplia la plaça del Rellotge Nou per demanar canvis al règim i des del primer moment l’exèrcit va començar a disparar contra els manifestants”. Ella va veure morir amics i familiars i quan va començar la carrera d’arquitectura a la universitat d’Al-Baath havia de fer cada dia un trajecte perillós, molt a prop dels combats al barri de Bab Amr. “Alguns joves i els militars que van desertar van formar l’Exèrcit Sirià Lliure per protegir les manifestacions, però el febrer del 2012 els combats eren tan forts que vam haver de deixar d’anar a classe”, recorda. La seva mare, professora de física a la mateixa universitat, no podia faltar a la feina, sota l’amenaça de ser acomiadada. Aleshores la ciutat vella ja era terreny de batalla. El març del 2012 la Shahd es va apuntar com a paramèdica a la Mitja Lluna Roja i va participar en una missió d’evacuació de civils al barri d’Al-Qussur, assetjat per les tropes d’Al-Assad. “Teníem permisos oficials i ens acompanyaven observadors internacionals. Vam intentar entrar amb dues ambulàncies i un autobús, però els soldats ens van començar a disparar. Un company em va salvar la vida”.

Viure sota setge

Aquesta jove també va viure el setge del barri d’Al-Waer: “Hi ha tres avingudes que connecten amb el centre de la ciutat, i totes tres estaven tancades per controls del règim. No teníem llum i el poc menjar que teníem el conservàvem amb neu. També ens van tallar el telèfon”. Els últims mesos van viure al soterrani que els havien deixat els veïns, perquè el seu apartament en un tercer pis era massa perillós: “Ens van bombardejar quatre vegades, i van destruir tot l’apartament del pis de sobre”.

La Shahd no confia que cap govern del món ajudi el seu poble: “Diuen el contrari però tots, des dels Estats Units fins als països europeus, l’Aràbia Saudita i evidentment Rússia estan ajudant Al-Assad. Volen donar-li temps fins que el país es buidi i només hi quedin els fidels al règim o els que li tenen por. I Daeix [acrònim àrab de l’Estat Islàmic] atempta a Europa perquè la gent d’aquí ens vegi com a terroristes. Però els sirians no volem sortir del terror d’Al-Assad per caure en el terror de Daeix”.

Més continguts de