Mèdia 18/12/2016

Ramon Pellicer i Helena Garcia Melero: "Serà una ‘Marató’ molt emotiva"

Presentadors de la Marató, fins ara no havien treballat mai junts

Albert Castellví Roca
4 min
Ramon Pellicer i Helena Garcia Melero: “Serà una ‘Marató’ molt emotiva”

Sant Joan DespíHelena Garcia Melero i Ramon Pellicer són dos històrics de TV3, però fins ara no havien treballat mai junts. Avui tindran tot un dia per compensar-ho, ja que compartiran la presentació de la 25a edició de La Marató de TV3, centrada en l’ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques. Tots dos ja tenen experiència com a conductors del programa i van ser els primers a presentar-lo sols: ell el 2004 i ella el 2005.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

¿Afronteu el programa d’una manera diferent, després d’haver-lo presentat ja altres vegades?

Ramon Pellicer: Hi ha una part que no varia: cada vegada t’has de capbussar en un món que t’és aliè, en aquest cas, el de l’ictus i les seves seqüeles, i això t’absorbeix completament, perquè les vivències dels testimonis no són mai iguals. Encara que hàgim fet moltes Maratons, aquestes situacions diferents les fan especials cada vegada.

¿Segueix fent respecte presentar un programa tan llarg?

Helena Garcia Melero: Davant d’un programa de 15 hores penses “Mare meva!”, però hi ha uns nervis afegits que els genera la prèvia: les rodes de premsa, els assajos, els contactes amb els metges... Tot això et va situant però alhora et posa nerviós. Però en el moment que s’encén el pilot de la càmera, allò ja és un engranatge i comença la tranquil·litat.

Com recordeu l’experiència de presentar La Marató en solitari?

R.P.: Feia por, perquè no hi havia referents. No sabíem com aniria, si aguantaríem o no. I a més, eren unes Maratons molt més dures, perquè ens havíem d’aprendre les coses.

H.G.M.: No teníem prompter.

R.P.: I el prompter et permet desconnectar de qüestions mecàniques i centrar-te en els continguts. El fet de no tenir-lo fa que tu hagis de continuar aprofundint en els continguts, però a més no pots passar per alt les qüestions mecàniques: has de tenir al cap tota l’estona d’on véns, cap on vas i què és el que vols treure d’aquell fragment.

Com si fos una obra de teatre...

R.P.: Exacte, t’ho has d’aprendre. Però nosaltres no som actors, nosaltres expliquem les coses d’una manera diferent cada vegada, perquè sabem què volem explicar, però no som literals a l’hora de dir-ho. Aquella Marató ens feia una mica d’angúnia en aquest aspecte, però després, quan veus que tot flueix, que no passa res i que pots anar afegint sobre la marxa el que et va suggerint el directe, t’omples de confiança i acabes el programa a dalt de tot.

Amb adrenalina.

H.G.M.: Totalment. Jo ja em vaig preparant per no dormir dues nits: la passada i la que ve!

En què més ha canviat La Marató des de l’últim cop que la vau fer?

H.G.M.: Les tecnologies han obert moltíssimes possibilitats pel que fa a la divulgació dels metges però també a la difusió del programa.

R.P.: I a més, la col·laboració de la gent ha anat in crescendo. La que hi havia aleshores no la podíem abastar, perquè la tele no tenia prou finestres per ensenyar el que la gent feia a tot arreu. Però ara sí, perquè se’ns han multiplicat les finestres: hi ha moltes coses que van per xarxes i moltes maneres possibles de mostrar aquest afany de participar de la gent. Quan un participa ho fa desinteressadament, però vol que es vegi el que fa, i això ara és possible.

¿Us esperàveu que us tornessin a proposar presentar el programa?

H.G.M. : No, no, no! Jo ja havia tingut La Marató del 2005, i quan em van cridar al despatx no sabia què passava. Em va fer molta il·lusió i em vaig quedar sorpresa, perquè La Marató és marca de TV3, però és també marca de país, és un projecte que sacseja tot Catalunya.

R.P. : Sempre fa gràcia que et tinguin en compte per presentar La Marató, perquè és un programa mimat i molt ben valorat. Però que a més ho facin l’any que se’n celebra la 25a edició, encara en fa més.

¿Creieu que hi haurà algun moment especialment emotiu?

H.G.M.: I tant! Serà una Marató molt emotiva!

Més que d’altres?

H.G.M.: Totes les malalties tenen la seva importància...

R.P.: ...però unes són més demolidores que d’altres. En aquest cas, les seqüeles són molt bèsties. Tenir diabetis és molt fotut. Però si et diuen que no parlaràs o que estaràs condemnat a anar amb cadira de rodes de per vida, i a més això ha passat en qüestió de segons... les conseqüències són prou greus perquè l’emotivitat estigui a flor de pell.

H.G.M.: Una noia explica que ara la seva parella és un nòvio que havia tingut fa anys, i et diu, mirant-te als ulls: “M’estima amb l’ictus”. Això et deixa desarmat. O el cas de la mare que hi sent, hi veu, s’emociona i s’expressa, però no parla.

R.P.: O una nena que fa dos dies saltava com una cabra i ara de cop va amb cadira de rodes i veu que al joc que juguen les seves germanes ella hi jugava fins fa molt poc.

En el marcador hi penseu gaire?

H.G.M.: Sincerament, no. Totes les aportacions, per petites que siguin, són meravelloses. La xifra que es recollirà serà fantàstica.

R.P.: Aquí el que toca és fer un programa de chapeau. Aquesta és la nostra feina i depèn de nosaltres. El que vingui després és un afegit. I evidentment, la motivació és que al darrere hi ha la solidesa d’una fundació transparent i que sabem que aquests diners, siguin pocs o molts, seran molt útils.

stats