Publicitat
Publicitat

CRÍTICA XARXES

Xoc violent

La mort és una dama molt ben tractada a Twitter. N'és la mestressa absoluta -mundial, global- el dia que mor algú amb projecció pública. No és cap sorpresa: simplement es reprodueix a l'escala del microblogging el que han fet tota la vida els altres mitjans de comunicació. Abans eren només les portades dels diaris -o dels informatius televisius i radiofònics- les que marcaven la importància de cada mort. Ara la xarxa va més ràpida i sovint deu influir, tot i que no hi ha manera de mesurar-ho, en la reacció dels (altres) mitjans, els professionals. Però el mecanisme que s'activa és el mateix: és el pànic morbós que ens produeix la mort el que fa que dediquem tanta atenció als morts, atenció que en molts casos no els vam dedicar quan eren vius. Quan tot això passa amb personatges públics ens fa més o menys efecte, segons la simpatia, antipatia o indiferència que ens provocava el mort. Així és quan es mor algú i la distància et salva. La cosa canvia quan se't mor algú a tu i la pèrdua et domina. Se't mor algú i tens la sensació que la xarxa es fica en la teva vida i en les teves morts. Com que coneixes, més o menys, la majoria dels que participen en la cadena de tuits, reconeixes els casos d'hipocresia i els distingeixes dels que són sincers: el problema no és aquest, sinó la sensació que la teva intimitat s'està ventilant a la perruqueria global que és Twitter. I ho fan una pila de cares rialleres, perquè molts avatars encara responen a la convenció que ens obliga a somriure -lluííííís- quan ens fan una foto. Tens la temptació de preguntar: "S'ha mort, de què riuen?" No riuen de res, i menys de la mort. Intentaven enfrontar-se a la vida amb la dosi d'ingenuïtat imprescindible i els ha -ens ha- enxampat la mort i la pèrdua. Podríem canviar-nos l'avatar però no hi guanyaríem res. La vida i la mort xoquen violentament cada dia, a Twitter també.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT